1 Agost, 2014
Judit Vidiella
Judit Vidiella
Article divulgatiu

"Balls" de Nova York al documental "Paris is Burning"

A la pel·lícula "París is burning" s'exploren les "houses" (cases) de l’Harlem de Nova York de finals dels anys 1980. Les “houses'”eren societats de gays y dragqueens que tenien la funció d'acollir i vetllar per les persones integrants de la seva comunitat. Al documental també es reflecteix el moviment conegut com els "balls” (balls), que s'organitzaven en aquestes “houses”, uns concursos de desfilades on guanyava qui, de forma més convincent, es feia passar per una persona heterosexual o del sexe contrari.

Es tracta d'un document sobre la vida als 'balls” abans que, a partir de l'any 1989, cridessin l'atenció dels mitjans de comunicació i les indústries culturals, que van començar a explotar aquestes pràctiques amb artistes com Madonna, que la va posar de moda al videoclip del seu tema “Vogue”.

/ DATA D’INICI: 1987

/ DATA DE FINALITZACIÓ: 1989

/ LLOC: Nova York

/ QUI EN SÓN ELS RESPONSABLES?: Comunitats “queer” de Nova York (gays, lesbianes, bisexuals, transexuals), especialment llatines i afroamericanes.

/ QUI PARTICIPA EN L’ORGANITZACIÓ?: Membres militants dels “balls”.

/ QUI COL·LABORA PER DESENVOLUPAR-LO?: Membres militants dels “balls”.

/ QUINS SÓN ELS SEUS DESTINATARIS?: Comunitats “queer” de Nova York (gays, lesbianes, bisexuals, transexuals), especialment llatines i afroamericanes.

/ COM ES FINANÇA?: Autogestió

 

Aquestes competicions en les quals es tractava d’imitar, de la manera més versemblant possible, a una sèrie de personatges de la vida real en una passarel·la, han ‘inspirat’ les teories d’una sèrie de pensadores del gènere com Judith Halberstam i Judith Butler. Per a Butler, pràctiques com els balls de Nova York fan visible altres formes de filiació que no passen per la família heterosexual nuclear. Així doncs, les “houses” eren espais de protecció i seguretat per aquells que, sovint, eren repudiats per les seves famílies a causa de la seva sexualitat. Funcionaven com famílies escollides, grups socials i equips de performance. A la vegada, la pràctica “drag” (la performance de la disfressa de gènere, classe social, raça i sexualitat), evidencia com el gènere és una construcció estilística sobre el cos, fruit d’una sèrie de pràctiques com la manera de vestir, el gest, etc.

 

Els “balls” van posar en pràctica una sèrie d’estratègies complexes com el “reading”, que consistia a jutjar i llegir els cossos per valorar aquells que es “feien passar” millor per una altra identitat oposada, normalment la d’una contra-part sexual (“hetero”) o racial (blanca). També el “shade”, que consistia en una mena d’insult a l’altre contrincant, desvetllant els seus trucs de bellesa o la seva lletjor i matusseria. Era una manera d’apropiar-se de l’insult i la violència, que moltes vegades patien al carrer, per portar-la a un lloc segur i gestionar-al des de la ironia. I, finalment, el “vogue”, un tipus de batalla ballada on els moviments eren una barreja de gimnàstica rítmica, posats “congelats” i desconstrucció dels actes de constitució del gènere “glamurós” tot imitant les imatges de portada de revistes com Vogue en el maquillatge, el pentinat, etc.

 

El documental de Jennie Livingston sobre les “houses” de Nova York, Paris is Burning, es desenvolupa a través d’entrevistes a les figures més conegudes del moment i mostra, també, imatges de tots aquests concursos. Livingston va invertir set anys en aquest treball d’exploració de la vida de diverses comunitats i identitats de gènere, les seves formes d’expressió i autogestió, així com la seva lluita diària i les adversitats del racisme, l’homofòbia, la SIDA i la pobresa o la fortalesa, orgull i humor utilitzats per sobreviure en un context blanc, heterosexual i ric com el de Nova York.

 

 

 

/ PREGUNTA:

Obriu un debat al voltant de com moltes de les pràctiques de les subcultures urbanes (com ara la hippy, la punk o el hip hop) han estat reapropiades per la cultura de masses.

 

 

/ CITA:

Halberstam Judith (2005) In a Queer Time & Place. Transgender Bodies, Subcultural Lives. New York and London: New York University Press. Pàg. 51.

 

“Realness in Paris is Burning is, in the words of dragqueen ball elder Dorian Corey, “as close as we will ever come to the real”. It is not exactly performance, not exactly an imitation; it is the way that people, minorities, excluded from the domain of the real, appropriate the real and its effects. Another category in the world of drag balls exemplifies the inflections of realness: “butch realness”. Masculine women compete within this category for the trophy that recognizes the most compelling, exciting, or convincing performance of passing by a butch. Here, as in other drag categories, the term realness offsets any implications of inauthenticity within the category, and it invites masculine women, passing women, to put their masculinity on display and inhabit  it with style and emphasis for the entertainment and scrutiny of the judges of the competition. While it may seem to imply manipulable agency, butch realness actually describes less of an act of will and more of a desire to flaunt the unpredictability of social gendering”.

 

 

/ VÍDEOS:

 

Títol: Paris is BurningAutor: Jennie Livingston. Lloc: USA. Any: 1990. Durada: 76 minuts. Resum: Documental sobre els “balls” de Nova York, espais underground on les minories sexuals i ètniques feien concursos on s’imitaven els estereotips heterosexuals… A través d’aquestes performances es posava de manifest la construcció i naturalització social de la normalitat i la diferenciació dels rols de gènere. Qui apareix: Willi Ninja, Dorian Corey, Shari Headley, Venus Xtravaganza. Idioma: Anglès sense subtítols.

Enllaç al trailer de la pel·lícula:

youtube.com/trailerparisisburning

 

 

Videoclip de Madonna, Vogue, on es descontextualitza una de les pràctiques dels balls, el vogue, una batalla entre contrincants on es tractava de, a través de la paròdia i el ball, ridiculitzar a l’altre a partir de gestos com maquillar-se, fer posats heterosexuals, etc.