1 Abril, 2014
Aida Sànchez de Serdio
Aida Sànchez de Serdio
Article divulgatiu

Col·laboracions educatives entre museus i centres formatius

La col·laboració educativa entre museus i centres formatius (centres de primària i secundària, sobre tot, però en general qualsevol centre d'educació reglada) té un origen força recent en el context català.

Des de les primeres visites escolars organitzades a museus fins a la construcció compartida de projectes educatius, s’han produït canvis fonamentals en la manera de comprendre el paper d’ambdós tipus d'institucions, així com en la relació entre arts i educació.

En l’actualitat, la relació educativa entre museus i centres formatius obre un ventall important de possibilitats d’aprenentatge a cavall entre els temaris acadèmics, i els debats artístics i culturals més amplis.

A diferència d’altres contextos com l’anglosaxó, al nostre país la relació entre museus o centres d’art i centres formatius no té una llarga tradició. Això es deu a diversos motius, com ara la dificultat en consolidar i fer accessible en condicions el patrimoni artístic, o l’aïllament dels centres educatius tradicionals respecte del seu entorn, especialment durant la dictadura franquista. Cal tenir en compte, a més, que els centres educatius reglats són diversos i que, per exemple, no es concep de la mateixa manera la relació d’un centre d’art amb una escola de primària que amb una facultat de filosofía. Es dóna per suposat que l’alumnat universitari no necessita establir amb el centre d’art una relació diferent a la del públic general especialitzat. En canvi, s’entén que l’alumnat de primària necessita un accés adaptat a la seva etapa evolutiva i coneixements. Això condiciona la mena de relacions educatives que s’han establert històricament entre els centres d’art i els diferents tipus de centres educatius.

 

El vincle educatiu entre centres educatius (en especial escoles) i museus no es comença a forjar fins els anys 60 i 70 del segle passat, amb les propostes de l’escola activa. En el marc d’aquest i altres moviments de renovació pedagògica, les escoles van començar a considerar els museus com una forma d’accedir a un patrimoni cultural del qual havien d’apropiar-se. En aquell primer moment, les formes d’apropar-se al museu encara estaven basades en el format de visita organitzada o, a tot estirar, en la realització de fitxes i activitats puntuals, però en l’actualitat també es produeixen col·laboracions més ambicioses que impliquen el disseny compartit de projectes a llarg termini.

 

D’aquesta relació entre museu i centres educatius sorgeix, també, el debat sobre si les activitats educatives que es realitzin en col·laboració han de respondre als currículums oficials o, ben al contrari, oferir una oportunitat per desafiar els continguts escolars a partir de la pluralitat de debats que s’obren des de l’art i la cultura. També es planteja la relació de l’escola amb els museus i centres d’art com una forma de compensar la poca atenció que reben les arts en els programes educatius escolars.

 

Avui dia, les col·laboracions educatives entre museus i centres formatius ofereixen oportunitats per generar propostes educatives innovadores per ambdues bandes. A més, els centres formatius poden incorporar debats i estratègies que amplien les tradicionals activitats acadèmiques i tenen accés a les formes de funcionament de les institucions culturals. Els museus, per la seva banda, estableixen relacions amb nous públics i justifiquen la seva funció social. En definitiva, el potencial d’aquesta mena de col·laboracions depèn de fins a quin punt cada institució es deixa transformar per l’experiència.

 

 

/ PREGUNTA:

Quines transformacions institucionals suposa tant pels museus i centres d’art, per una banda, com pels centres formatius, per l’altra, l’establiment de col·laboracions educatives a llarg termini?

 

/ PREGUNTA:

Quina relació es construeix entre les formes curriculars de l’ensenyament de les arts i les experiències pedagògiques que emergeixen en la relació entre escola i museu?

 

 

/ CITA:

Aida Sánchez de Serdio y Eneritz López (2011) “Políticas educativas en los museos de arte españoles. Los departamentos de educación y acción cultural”. A Desacuerdos 6 Educación. Madrid: MNCARS. (205-215)

 

“Desde los años 60 escuelas de todo el Estado estaban llevando a cabo experiencias de renovación pedagógica y se consolidaban las propuestas de la escuela activa. Estas pedagogías innovadoras, alejadas del modelo de transmisión memorística en el aula, hicieron que desde mediados de los 70 muchas escuelas incluyesen el museo de manera habitual en sus salidas como recurso pedagógico y como forma de acceder a un patrimonio cultural del que consideraban que había que apropiarse. De este modo los museos se encontraron con una demanda masiva e inesperada por parte de grupos escolares dispuestos a utilizar sus instalaciones, fondos y recursos de manera diferente a la visita ortodoxa. Así pues, la creación de los primeros departamentos de educación en los museos desde mediados de los 70 no fue producto de una política deliberada sino de una urgencia muy concreta que forzó una respuesta institucional.

[…]

La relación entre profesionales del museo y docentes que surge de la llegada masiva de grupos escolares supone un choque de culturas institucionales y educativas nunca resuelto. En esos primeros momentos en que era posible que surgiera un conflicto de intereses, fueron los docentes quienes reaccionaron antes debido a la mayor necesidad de utilizar los recursos formativos del museo.  De este modo se enfrentaron a la preparación de propuestas pedagógicas y circuitos de visita según temas de interés, lo cual les llevó a conocer con más profundidad los museos y a entrar en contacto con su personal. De este contacto surgió gradualmente la posibilidad de que fuese el mismo museo el que generase propuestas propias más allá del público escolar.

 

Así, partiendo de esta necesidad de comunicar los contenidos del museo, algunos profesores o técnicos de museos comenzaron a realizar las primeras labores educativas, principalmente “traduciendo” o adaptando las colecciones a públicos diversos. Esto fue debido a la toma de conciencia del desfase entre el museo (que durante décadas había producido montajes expositivos cerrados y poco elocuentes) y los públicos (cada vez más numerosos, heterogéneos y con muy diversos intereses y formaciones). Estas primeras propuestas de los DEAC estaban aun muy ligadas al contexto escolar y abundaban las “hojas didácticas” y “fichas para rellenar” con la finalidad de evaluar de forma inmediata el aprovechamiento de la visita.  Estas fichas se combinaban con actividades de libre expresión,  propias de las pedagogías activas, pero que también reinscribían las nociones individualistas de creatividad.

 

A finales de los 80, a medida que se diversificaban los visitantes con los que se trabajaba y se incorporaban a las plantillas profesionales más formados o más sensibles a las necesidades de los públicos, se planteó la necesidad de pensar una acción más integral”. (pp. 206-207)

 

 

/ ALTRES FONTS DOCUMENTALS:

 

Enllaç a l’article d’Aida Sánchez de Serdio (2010) “Arte y educación: diálogos y antagonismos”. Revista Iberoamericana de Educación. Nº. 52 (43-60)

rieoei.org/RIE/article

 

Enllaç al capítol d’Aida Sánchez de Serdio i Eneritz López (2011) “Políticas educativas en los museos de arte españoles. Los departamentos de educación y acción cultural”. A Desacuerdos 6 Educación. Madrid: MNCARS. (205-215)

macba.cat/desacuerdos_6/Aida_Sanchez.pdf