15 Octubre, 2013
Aida Sànchez de Serdio
Aida Sànchez de Serdio
Glossari

DEAC

DEAC són les sigles emprades per designar els Departaments d’Educació i Acció Cultural dels museus a l’Estat espanyol. Aquests departaments són els encarregats de planificar, dissenyar i dur a la pràctica les activitats educatives adreçades al públic general del museu. En aquest sentit, realitzen una tasca mediadora fonamental entre el museu i els seus públics.

La seva introducció va suposar, per part dels museus, una nova aproximació al concepte de públic, que no només va deixar d'associar-se a un exclusiu i reduït nucli d'experts, sinó que va començar a ser considerat des de la seva diversitat, ja no com a públic en singular, sinó com a una pluralitat de públics.

Fins al final de la dictadura franquista, els museus de l’Estat espanyol no havien desenvolupat activitats ni recursos institucionals significatius en relació amb la comunicació i accessibilitat del seus fons per al públic. La seva funció era, sobretot, de conservació i de catalogació del patrimoni, mentre que la comprensió d’aquest per part del públic ocupava un lloc secundari. La noció de públic que pressuposa aquesta situació és la d’una persona experta, sense necessitat de cap element de suport per apropar-se a un repertori cultural que li és familiar. El museu, per la seva banda, no entén que la seva missió sigui la de fer un paper social més enllà de l’estudi o el gaudir d’un grup d’experts.

 

Els Departaments d’Educació i Acció Cultural (DEAC) sorgeixen entre els any 60 i 70 del passat segle com a forma de respondre a la demanda de les escoles renovadores d’aquella època, que veien en el museu un recurs pedagògic i un patrimoni del qual la ciutadania havia d’apropiar-se. Aquesta irrupció obre les portes a un públic que comença a comprendre’s des de la seva diversitat, i al qual el museu comença a adreçar-se en conseqüència (adults, joves, infants, etc.). Inicialment, estaven integrats per docents, o per personal sense una formació específica, però en l’actualitat la major part dels seus treballadors posseeixen formació superior especialitzada en l’àmbit de l’educació, l’art i el patrimoni.

 

Tot i la seva funció essencial en el museu, els DEAC pateixen una precarietat endèmica. Dins del museu la seva posició sol ser subordinada respecte als departaments considerats més importants, com ara els artístics o de conservació. Per altra banda, la majoria del seu personal sol ser temporal o extern (només en ocasions el seu principal responsable, o un petit equip, té contractació estable), amb baixes remuneracions i difícilment es consolida o ascendeix dins de l’estructura institucional.

 

Els DEAC convoquen unes jornades periòdiques a nivell de l’Estat espanyol (les Jornadas Estatales de Departamentos de Educación y Acción Cultural) on es debaten qüestions relatives a metodologies i experiències educatives, a la professionalització del sector o a la teorització de la seva pràctica.

 

 

 

/ PREGUNTA:

Com dialoguen les activitats dels DEAC amb les polítiques museístiques de la institució en la qual s’inscriuen?

 

/ PREGUNTA:

Quin paper tenen els DEAC en la construcció de les relacions entre els públics i el museu?

 

 

 

/ CITA:

Pedro Lavado. “Memorias de un cuarentón. Los DEAC y yo”. Actas de las XI Jornadas Estatales DEAC. Memoria, realidad, expectativas. Bilbao, 1996, pàg. 80.

 

El nacimiento de los departamentos de educación [fue] una respuesta apresurada y urgente ante la avalancha de colegios y de escolares o estudiantes que se venían encima de los museos españoles a finales de los sesenta. Una improvisación llevó de entrada a no definir ni clarificar en modo alguno lo que era esa pedagogía o la función didáctica acometida. Tan sólo se pretendía responder a una demanda de visitas que provocaban en éstos salas sobrecargadas, problemas de seguridad y circulación y, naturalmente, una demanda de explicaciones, ya en visita guiada o en material utilizable en el aula o en la misma visita.

 

/ CITA:

Aida Sánchez de Serdio y Eneritz López (2011) “Políticas educativas en los museos de arte españoles. Los departamentos de educación y acción cultural”. A Desacuerdos 6 Educación. Madrid: MNCARS (205-215).

 

Otra de las principales tensiones a las que han tenido que enfrentarse los DEAC a la largo de estos años es la que hace referencia a la masificación del museo, debida en parte a las demandas institucionales de resultados cuantitativos.  No sólo se trataba de la dificultad que suponía atender a un público en incremento y diverso, que empezaba a incluir el museo en sus  actividades de ocio y turismo, sino que también significaba un desafío a la identidad y misión de los departamentos educativos, vigente aun hoy día: ¿es su misión proponer procesos educativos con grupos específicos, o bien simplemente forman parte de las estrategias de difusión y comunicación del museo? Otra manifestación actual de este conflicto es el debate entre la prestación de una educación-servicio y la apuesta por propuestas pedagógicas radicales: frente a la satisfacción de las demandas de segmentos de público ya bien definidos (escolares, público general, familias, etc.) mediante actividades preestablecidas, se encontraría la experimentación con formas pedagógicas que cuestionasen las mismas bases identitarias e institucionales sobre las que se articula la propuesta.”

 

 

 

/ PDF:

Actes de les XI Jornades DEAC celebrades a Bilbao l’any 1996 i dedicades a debatre sobre el passat, el present i el futur dels DEAC.

BILBAODEAC.pdf

 

 

 

/ ALTRES FONTS DOCUMENTALS:

 

Capítol d’Aida Sánchez de Serdio y Eneritz López, “Políticas educativas en los museos de arte españoles. Los departamentos de educación y acción cultural”, Desacuerdos 6 Educación. Madrid: MNCARS [etc], 2011, pp. 205-221.

http://www.macba.cat/uploads/publicacions/desacuerdos/textos/desacuerdos_6/Aida_Sanchez.pdf