15 Maig, 2014
Forn de teatre Pa'tothom
Forn de teatre Pa'tothom
Article divulgatiu

El teatre com a pràctica política

El teatre esdevé una pràctica política quan s'entén com el dret a la participació social de tota la comunitat, on la comunitat és qui emmarca els interessos i posa direcció a la pràctica teatral per tal que sigui transformadora, amb propostes crítiques les quals no només pretenen canviar una situació, sinó que suposen una construcció de coneixement en sí mateixes.

Tendències d'avantguarda pròpies d'Amèrica Llatina sorgides a finals del segle XX com el Teatre de Creació Col·lectiva (Colòmbia), el Teatre de l'Oprimit (Brasil) i el Teatre Comunitari (Argentina) són l'evolució del teatre polític, però pretenen anar més enllà de la denúncia o la sensibilització per esdevenir una eina de transformació social.

Les primeres tendències teatrals d’avantguarda d’Amèrica Llatina es caracteritzen pel seu alt nivell de politització a causa de les dictadures del context llatinoamericà i una imperiosa necessitat de treballar amb i per al poble. A partir de l’observació d’autors com Brecht o Piscator i molt influenciades per la immigració provinent d’Europa que fugia de les guerres mundials, algunes d’aquestes tendències aniran a la recerca d’una metodologia i pràctica pròpies. D’altres, en canvi, cauran en desús degut a la clara orientació d’un missatge polític determinat, molts cops moralista, com el teatre pamflet o teatre proletariat. 

 

El teatre com a pràctica política també agrupa vàries tendències teatrals amb un lligam directe amb la comunitat, moltes vegades com a resposta a situacions d’opressió, les més representatives de les quals provenen de la recerca estètica i política dels anys 1960 a Amèrica Llatina. També es coneix com a Teatre Popular i descriu no tant un teatre on el dipositari és el poble, sinó un teatre que neix del poble. Més enllà del plaer estètic, el seu objectiu és promoure la transferència a la comunitat dels mitjans de producció teatral. Clar exemple d’això és el Teatre de l’Oprimit desenvolupat per Augusto Boal a Brasil.

 

Aquí cal citar, també, al pedagog brasiler Paulo Freire que l’any 1962 va desenvolupar una pedagogia de l’educació en la qual es reflecteix el desacord amb els mètodes d’alfabetització a Xile i Brasil en aquells moments. Històricament, la pedagogia de Freire, l’ideari d’Augusto Boal i el Mètode de Creació col·lectiva d’Enrique Buenaventura al Teatro Escuela de Cali (TEC) són part d’un teatre independent, de gran contingut ideològic que, amb les teories de l’antropologia teatral d’Eugenio Barba, posen l’èmfasi en la denúncia, la possibilitat del canvi i la millora social, basant-se en formes d’establir un diàleg social i en el reconeixement de la capacitat dels individus per influir en la societat. 

 

Més enllà de les tres tendències esmentades com a paradigmàtiques, existeixen altres formes o tècniques com ara el teatre aplicat, el teatre social o el teatre de creixement personal. No obstant, tot i ser pràctiques que cerquen anar més enllà del plaer estètic, cal diferenciar-les perquè es fan no des de la comunitat, sinó per a la comunitat. Moltes d’aquestes pràctiques teatrals no tenen un contingut polític i no tenen com a objectiu principal transformar la societat.

 

El teatre on s’estableix un vincle amb el públic també rep altres denominacions, per exemple, teatre alternatiu, teatre participatiu, teatre educatiu, teatre-debat, teatre-dialogliving-theatre, teatre compromès, drama-teatre, teatre terapèutic… Però aquest vincle amb el públic (o el què també s’anomena el trencament de la quarta paret) no implica, necessàriament, un treball amb el públic o amb la comunitat a la qual pertany.

 

 

 

/ CITA:

El mateix Augusto Boal, creador del Teatre de l’Oprimit, fa referència a la denominació Teatre Popular per reunir aquestes tendències teatrals d’avanguarda sorgides a Amèrica Llatina, utilitzant aquesta expressió en diverses de les seves manifestacions teatrals.

 

“Al teatre, allò popular, és qüestió d’enfocaments, no de temes”.

 

/ CITA:

Dues cites més d’Augusto Boal on es posa de manifest la dimensió política d’aquestes tendències teatrals on el poble és qui emmarca els interessos i posa direcció a la pràctica per tal que sigui transformadora.

 

“Des del nostre lloc de llatinoamericans hem de promoure la transferència al poble dels mitjans de producció teatral”.

 

“La nostra obligació com a artistes és cridar la veritat del poble des de la seva pròpia perspectiva”.

 

 

 

/ ALTRES FONTS DOCUMENTALS:

 

BIBLIOGRAFIA:

 

La escena constituyente. Teoría y práctica del teatro político. César de Vicente Hernando. Madrid, Centro de Documentación Crítica, 2013. Colección Textos del CDC, núm. 2. 372 páginas.

 

Teatro popular Latinoamericano 1955-1985. Luis Chesney Laurence. Caracas, setembre de 1995.

http://issuu.com/sinapsisdocuments/docs/teatro_popular_latinoamericano_1955

 

Alteridad, teatro y comunidad. Reflexiones sobre Bataille y Nancy. Alejandro Fielbaum. Article publicat en A Parte Rei. Revista de Filosofia. Núm. 67 (gener 2010).

http://serbal.pntic.mec.es/~cmunoz11/fielbaum67.pdf

 

ARTEA. Vanguardia y Teatro Popular. Óscar Cornago (CSIC). Extret de La vanguardia teatral en España (1965-1975): del ritual al juego. Cornago, Óscar. Madrid, Visor, 2000, pp. 161-231.

http://artesescenicas.uclm.es/archivos_subidos/textos/274/vanguardia_teatropop_cap4.pdf

 

Universitat Rovira i Virgili. Tesi doctoral de Martin Correa Urquiza. Radio Nikosia: La rebelión de los saberes profanos (otras prácticas, otros territorios para la locura). ISBN:978-84-693-1537-8/dl:t-643-2010.

http://www.tdx.cat/bitstream/handle/10803/8437/Tesi.pdf?sequence=1