El Ayuntamiento de Zaragoza pone fin al proyecto de Harinera ZGZ, un espacio de creación cultural comunitaria y participación ciudadana con un modelo de gestión público-ciudadano referente a nivel nacional e internacional.
Interacció23: cultura con voz joven fueron unas jornadas organizadas por el Centro de Estudios y Recursos Culturales en la colaboración con la Oficina del Plan Joven de la Diputación de Barcelona y con el comisariado de La Sullivan. Tres días de charlas y debates para reivindicar el papel que juegan los y las jóvenes como creadoras y programadoras en el sector cultural catalán.
El programa CAD/A es una propuesta del Área de Educación del Museo Thyssen para abrir el museo y trabajar el agenciamiento a través del arte con personas usuarias de siete Centros de Atención a las Adicciones de Madrid.
Artibarri, la red catalana de profesionales, entidades y colectivos que apuestan por el arte como un medio para transformar y mejorar la vida de las personas y las comunidades, cumple 20 años. Celebramos su trayectoria con un relato sobre su puesta en marcha y sostenibilidad a lo largo del tiempo. Una reflexión en torno a los retos y al potencial del trabajo en red.
Begoña Guzmán, Regina Guerra, Irene Intxausti y Estibaliz Aberasturi-Apraiz desglosan en este artículo los aspectos más relevantes de la publicación "Indicadores de evaluación de programas de educación artística y cultural para la transformación social. Educación primaria" (UNESCO Etxea, 2020), situando el contexto y el proceso de investigación que culminan en esta guía práctica.
A punto de cerrar el primer ciclo de Archivos de mediación (I), entrevistamos a AMECUM, la Asociación de Mediadoras Culturales de Madrid, para hablar sobre el proyecto que desarrollan en el marco de su residencia de investigación en el Centro de residencias artísticas de Matadero Madrid.
Con motivo del Open Call "Escriu per l'Art Social" impulsado por Neret Edicions en colaboración con el FAAACC y Basket Beat, entrevistamos a Lola Renau, impulsora de la Editorial Neret. Una iniciativa independiente que apuesta por la publicación de libros y artículos de autores y autoras que reflexionan sobre estas prácticas. Con esta entrevista iniciamos una serie de artículos coproducidos entre el FAACCC y Poliédrica en torno a las artes comunitarias.
En este artículo, Carlos Almela recorre una de las estrategias clave de la muestra: hacer de la "documenta" una escuela. Una "documenta" que reconoce, evidencia y sitúa en su corazón mismo la tensión entre extractivismo y comunalidad, rastreando centenares de conflictos y sus devenires y resignificaciones a escala planetaria.
Artículo de Ricardo Antón en el que propone una aproximación a una "documenta" que se ha articulado como un ekosistema procomunal desde el sur global. Una propuesta que ha intentado poner los medios de re-producción al servicio de les creadores, que ha querido invitarnos a compartir tiempo e ideas, a encontrarse y conocerse, a mantener conversaciones informales, a aprender y divertirse con otres.
Con motivo del lanzamiento de "Textos permeables N.º1" compartimos el texto que abre esta nueva publicación editada desde el máster PERMEA. En este artículo en formato epistolar Clara Boj comparte reflexiones en torno al concepto de mediación cultural bajo el prisma de los retos y dilemas que ha supuesto, y supone, dar forma a un itinerario formativo para futuros profesionales.
A petición de Poliédrica, Jordi Oliveras escribe sobre este espacio público para la cultura comunitaria y la participación ciudadana en Zaragoza, proponiendo algunas reflexiones en torno a los procesos de cogestión.
Con motivo del confinamiento, las instituciones culturales han potenciado una relación con los públicos en un formato no presencial, ofreciendo una oportunidad para experimentar modelos de trabajo en torno a la mediación online. En este texto, el colectivo Desmusea nos invita a reflexionar sobre estas prácticas, partiendo de su experiencia directa en proyectos de mediación digital.
La artista, investigadora cultural y docente Clara Boj dibuja para Poliédrica una cartografía de iniciativas de arte y escuela en la Comunitat Valenciana, compartiendo cuestiones importantes sobre las transformaciones que estos proyectos plantean en ambos ámbitos.
Rubén Martínez Moreno, miembro co-fundador de La Hidra Cooperativa, plantea una reflexión crítica en torno a la idea de corresponsabilidad como marco de gobernanza compartida entre instituciones y tejido asociativo.
Hemos invitado a las agentes culturales Susana Moliner y Laura Szwarc a compartir en Poliédrica el proceso de creación de la primera Red de Espacios y Agentes de la Cultura Comunitaria del Estado español: la REACC. Responden a esta invitación con un texto coral, experimental y poético.
La periodista y educadora social Laura Fraile Vicente narra para Poliédrica la gestación del 1er Festival de las Artes Comunitarias de Cataluña (FAACCC), diseñado con entidades y profesionales del sector, universidades y centros de arte.
Segunda parte del artículo de Pep Montes sobre la dificultad de las políticas culturales y de juventud para empatizar con las motivaciones de lxs jóvenes de Catalunya. Aquí el autor plantea qué cambio de estrategia sería necesario para trabajar desde sus propias prácticas e intereses.
Hemos pedido a Pep Montes que, desde el ámbito de las políticas de juventud, haga una lectura sobre cómo el sector cultural de Cataluña quiere acercarse a este colectivo. En esta primera parte de su reflexión, Montes apunta que instituciones y jóvenes no hablan de lo mismo cuando se refieren a cultura.
El educador musical Enric Aragonès Jové propone una lectura reflexiva sobre las aportaciones compartidas en la edición 2020 de las Jornadas del INAEM, celebradas en formato virtual bajo el lema "La fuerza de las alianzas. Debates de futuro para las artes escénicas y musicales inclusivas y comunitarias".
Pedimos a la artista y agente cultural Ángela Palacios que indague sobre las posibilidades de relación entre Arte y Educación a partir de la función de los Centros de Recursos Pedagógicos y otros espacios para la colaboración.
Transductores és un projecte cultural impulsat pel Centre José Guerrero de Granada, concebut des d'Aulabierta, dirigit per J. Rodrigo i A. Collados, i coproduït per UNIA arteypensamiento i el Ministeri de Cultura. El 2010 es publica un catàleg que recull la trajectòria del projecte, amb una primera part més teòrica i una segona amb casos d'estudi.
La primera part d'aquesta publicació reuneix textos teòrics d'aproximació a les pràctiques artístiques col·laboratives, la pedagogia i la intervenció política des de múltiples punts de connexió i tensions, configurant un entramat de problemàtiques com ara el paper legitimador de les institucions i polítiques culturals envers aquestes pràctiques. La segona part presenta el treball de tretze grups inclosos com a casos d'estudi en l'Arxiu Relacional de Transductores.
"Training Artists for Innovation" (TAFI) recoge información significativa de diversos casos y agentes implicados para construir un argumentario a favor de las prácticas artística en entornos organizativos.
Su objetivo es identificar un abanico de competencias que el/la artista debería estar en condiciones de desplegar para lograr que su proyecto en común con la empresa sea exitoso. A partir de ahí, se trata de proponer un diseño curricular que estructuraría acciones formativas de nueva creación específicas en la materia, o bien adaptaciones de otras ya existentes en el ámbito de las artes.
Alberto Arvelo produeix aquest documental que fa un sentit repàs sobre la missió, els reptes i els èxits viscuts al llarg de la història de “El Sistema Nacional de Orquestas y Coros Juveniles e Infantiles de Venezuela" a través de la veu i l’experiència dels seus testimonis directes i de personalitats de renom.
"Tocar y luchar" és el lema del “Sistema”, un dels projectes orquestrals i socials de més repercussió internacional, nascut a Veneçuela de la mà i visió del mestre José Antonio Abreu amb el propòsit de formar als joves com a futurs ciutadans, oferint-los un projecte de vida, individual i col·lectiu, a través de la cultura musical.
L'any 1972, l'arquitecte John F.C Turner publica, juntament amb R. Fichter, el llibre titulat "Freedom to Build, dweller control of the housing process". El sisè capítol del llibre, "The reeducation of a professional", està íntegrament dedicat al repte de reeducar la figura de l'arquitecte, un dels principals objectius de Turner a partir de la seva implicació amb els processos d'auto-construcció d'assentaments perifèrics a Lima durant els anys 1960.
Superar les estructures de decisió jeràrquiques que condicionen els projectes i proposar formes de control cooperatiu és la via que proposa Turner per fer emergir la creativitat de l'usuari i potenciar en l'arquitecte funcions de mediació, organització i negociació.
El llibre de Jon Hawkes és un manifest molt ben argumentat sobre la necessitat que la cultura estigui estretament relacionada amb les polítiques públiques i la governança. Va ser un encàrrec fet a Hawkes l’any 2001 des de la Cultural Development Network, l’associació de gestors i activistes culturals de l'estat de Victòria (Austràlia).
El llibre defineix amb claredat què és la cultura, tot i analitzant la seva funció en les polítiques públiques i els mecanismes de planificació sobre el futur de la societat. L'autor proposa que considerar la cultura com el quart pilar de la sostenibilitat és una estratègia pràctica que beneficia als actors culturals, permet llegir millor els reptes de la societat i, consegüentment, dotar-se de les eines per transformar-la.
"Rhythm is it!" recull el testimoni de 250 escolars dels barris marginals de Berlín en la participació de "La Consagració de la Primavera" d'Stravinsky amb la Filharmònica de Berlín. La cinta mostra les etapes d'aquest projecte d'educació musical, liderat per Dance United i Roystom Maldoom.
S'hi documenten tres mesos d'assajos amb els seus episodis de renúncia i perseverança, escepticisme i entusiasme, frustració i èxit a través de la mirada de tres joves que, des de diferents situacions vitals, assumeixen aquest repte que els farà créixer com a persones.
Aquesta publicació és una compilació de diversos col·lectius activistes (Posse, Deriva, Approdi, Precarias a la Deriva, Grupo 116, Colectivo Sin Ticket o Colectivo Situaciones entre d'altres), dedicats a explorar el territori situat entre la investigació i l'acció. En el seu pròleg, Marta Malo reflexiona sobre les formes dels moviments militants actuals per conjugar la teoria i l’acció mitjançant mètodes sovint allunyats de les formes tradicionals de fer recerca i política.
La metodologia emprada per aquests moviments ha estat buscar altres formes de transmetre el coneixement per mitjà de l'organització horitzontal, la recuperació dels sabers més biogràfics, l’ús de la performance com estratègia de visibilització a l’espai públic i les pràctiques d’autoconsciència per visibilitzar l'opressió social.
L'article introdueix conceptes bàsics en relació amb les metodologies participatives en el treball social.
Per una banda, s'exposen i descriuen diversos corrents teoricopràctics que poden ser útils als professionals que desitgin treballar des de la participació i, per altra banda, es desglossa a través de quadres esquemàtics el procés comunitari, posant l'accent en les característiques de cada fase, així com en aspectes a treballar amb els diferents agents i possibles exercicis i recursos a utilitzar.
Aquesta recerca pot ser útil per a tots aquells professionals que, dins de l'àmbit dels estudis urbans, vulguin posar a la pràctica el treball comunitari i formes participatives de planejament.
La "Declaració de Friburg" sobre els drets culturals exposa quina relació existeix entre drets humans i cultura. No és un text normatiu, ni un document oficial, sinó un text escrit per un grup d’experts compromesos amb l’ètica i els drets humans com a representants de la “societat civil”.
El document va ser presentat l'any 2007 però, des del 1998, l'anomenat “grup d’experts de Friburg” havia estat treballant amb la UNESCO i el Consell d’Europa per a l’aprovació d’un document normatiu sobre els drets culturals. La "Declaració de Friburg" és el text més clar que existeix sobre els drets culturals, una categoria estranyament desconeguda per als activistes i agents del món de la cultura, molts dels quals encara creuen que la cultura és un dret social.
"La condición postmoderna: Informe sobre el saber", del filòsof francès Jean-François Lyotard, examina el coneixement, la ciència i la tecnologia en les societats capitalistes avançades.
En aquest llibre, Lyotard introdueix el terme post-modernisme en filosofia, definint-lo com una actitud d'incredulitat cap a les meta-narratives i presentant la cultura post-moderna com el final d'aquestes grans narratives globals i totalitzadores que han organitzat fins ara els nostres coneixements i experiències.
Segons Lyotard, la ciència destruirà les seves pròpies meta-narratives reemplaçant el seu totalitarisme pel relativisme d'una pluralitat de petites narratives en competència, fent així més estret el contacte entre coneixement i poder.
L'any 1989 l'artista nord-americana Martha Rosler posava en marxa el seu projecte d'arxiu participatiu "If you lived here: the city in art, theory and social activism" amb l'objectiu de convertir l'espai artístic en un àmbit de discussió sobre la situació de les persones sense-sostre a Manhattan.
Rosler utilitza diferents mètodes de treball per tornar a connectar l'àmbit públic i el privat: "If you lived here" es desenvolupa en tres exposicions, fòrums oberts, projeccions, lectures de poesia i un llibre.
Aquest llibre aporta una explicació molt planera sobre la relació entre drets humans, cultura i participació ciutadana.
A la primera part del llibre, els autors defensen la necessitat de justificar les polítiques culturals des de la perspectiva dels drets culturals, perquè només d’aquesta manera són els ciutadans concrets, homes i dones que viuen en un territori, els objectes de les polítiques públiques, tot i aportant exemples concrets de participació de la ciutadania en l’elaboració de les polítiques culturals en diverses ciutats arreu d’Europa.
La segona part aporta pautes ben concretes (de fet, s'estructura com una guia) perquè els governs locals elaborin polítiques culturals amb la participació de la ciutadania.
A "Género y performance. 3 episodios de un cybermanga feminista queer trans..." Paul B. Preciado desenvolupa la noció de performance més enllà de l’àmbit artístic per comprendre-la com un mecanisme social mitjançant el qual els individus construïm la nostra identitat.
L'article desenvolupa tres casos pràctics (noció de "mascarada", projecte educatiu "Womanhouse" i subcultures travestistes) on s’evidencia la desnaturalització de les normes i veritats vinculades al gènere, la sexualitat, la raça, la classe social, etc.
Aquest article de Montse Romaní fa un recorregut per alguns projectes expositius realitzats entre 1980 i 2000 on es plantegen reflexions a l’entorn de les estratègies de mediació i recepció. Els projectes estan relacionats amb perspectives de pensament vinculades amb la crítica institucional, els processos d’investigació i el comissariat col·laboratiu.
S’hi analitzen els següents projectes expositius: AIDS Timeline (Group Material, 1989), If You Lived Here (Martha Rosler, 1989), Never Look Back (Shedhalle, Zuric, 2001), Ecosofías (Marcelo Expósito, INJUVE, 1999), Services (Andrea Fraser, Helmut Draxler, 1994), Atelier Europa i Kamera läuf (Kunstverein Munich, 2004), Archivo móvil-transfronterizo (InSite, 2005) i Roseware (Chris Marker i Laurence Rassel, Fundació Antoni Tàpies, 2000).
"Experiencias de aprendizaje con el arte actual en las políticas de la diversidad" és una publicació del Departament d’Educació i Acció Cultural (DEAC) del Museo de Arte Contemporáneo de Castilla y León (MUSAC) que recull i reflexiona sobre els projectes educatius realitzats des del museu amb públics específics o en col·laboració amb altres organitzacions entre 2005 i 2009.
En el volum es combina la descripció de les experiències amb la reflexió teòrica i metodològica.
"El género en disputa" ha esdevingut un llibre canònic entre els actuals corrents del feminisme i els Estudis de Gènere. La seva autora, Judith Butler, parteix d’una crítica a l'essencialisme de les identitats de gènere immutables i al sexe entès com una categoria biològica i natural traduïda en una sèrie de normes obligatòries.
Butler se centrarà en els moviments d’alliberació sexual i en com aquests posen en dubte la regulació social de la sexualitat basada en relacions de dualitat (producció / reproducció, heterosexual / homosexual, masculí / femení, natural / cultural).
Des de camps interdisciplinaris com la filosofia, l’antropologia, la teoria literària, la psicoanàlisi i el feminisme, s’ofereix una tesi subversiva interessant sobre la construcció de la identitat en termes performatius.
"Desacuerdos 6. Educación" és el sisè volum del projecte "Desacuerdos", coordinat per algunes de les institucions artístiques més rellevants del país i centrat en la crítica de les polítiques culturals a Espanya des de la Transició.
En aquest volum es tracta la relació entre arts i educació a partir de diverses recerques, entrevistes, taules rodones, etc. Els contextos abordats són diversos (l’escola, la universitat, els museus, les escoles d’arts, les iniciatives d’auto-educació, etc.) per intentar oferir una panoràmica amplia dels debats i les tensions actuals pel que fa a les tendències educatives.
A "Democratic Culture", John Holden analitza la definició actual de cultura, interpel·lant a públic, creadors i professionals culturals per tal de reformular una nova definició basada en l’accés i la participació.
Els estàndards de qualitat cultural no es defensen aixecant barricades contra els de fora, afirma aquest investigador especialitzat en polítiques culturals, evidenciant així el fet que l'accés de la població a la cultura finançada amb diners públics és encara molt limitat.
Holden argumenta perquè la cultura ha de tenir un mandat democràtic, entenent que les múltiples formes d’expressió culturals són constructores de significat i d’identitat, i per això, condueixen a la llibertat individual i col·lectiva de la comunitat.
Antologia de textos on diferents autors relacionats amb la pràctica i la investigació del comissariat, l’art i l’educació reflexionen a l’entorn de la incorporació de la pedagogia en l’art i en la pràctica comissarial duta a terme en els darrers anys. Inclou, principalment, textos per encàrrec, algunes converses i també compila algun text de referència publicat prèviament, com és el cas de "Turning", l'article sobre el gir educatiu de la escriptora, curadora i professora d'arts visuals Irit Rogoff.
El llibre inclou textos dels següents autors: 16 Beaver Group; Peio Aguirre; Dave Beech; Dave Blamey & Alex Coles; Daniel Buren & Wounter Davidts; Cornford & Cross; Charles Esche; Annie Flechter & Sarah Pierce; Liam Gillick; Janna Graham; Tom Hoert; William Kaizen; Hassan Khan; Annette Krauss, Emily Pethick & Marina Vishmidt; Stewart Martin; Ute Meta Bauer; Marion von Osten & Eva Egermann; Andrea Phillips; Raqs Media Collective; Irit Rogoff; Edgar Schmitz; Simon Seikh; Sally Tallant; Jan Verwoert; Anton Vidokle; i Tirdad Zolghadr.
"Cartografiem-nos. Projecte educatiu per a infantil i primària" presenta i valora l’experiència educativa duta a terme entre els anys 2007 i 2009 per l’Àrea d’Educació i Acció Cultural d’Es Baluard Museu d’Art Modern i Contemporani de Palma amb escoles de primària al voltant de la noció de territori i en relació amb les practiques d’art contemporani. S'hi recull la veu tant dels responsables del projecte en el museu com dels educadors/es.
Aquesta publicació representa una aportació bibliogràfica excepcional, com ho són en general les publicacions dels Departaments d’Educació i Acció Cultural de museus i centres d’art (els anomenats DEAC), ja que no és fàcil comptar amb els recursos humans, materials i econòmics per donar visibilitat als processos educatius que desenvolupen aquests departaments.
El projecte "A Barcelona la participació canta!" va ser presentat l'any 2008 per part del Grup de Participació vinculat al col·lectiu REpensar Barcelona.
Es desenvolupa en forma de manual concebut com una eina pràctica i d’aplicació directa en projectes que tinguin per objectiu garantir una participació ciutadana real en aquells contextos urbans sotmesos a processos de transformació (renovació urbana, gentrificació, etc.).
Es tracta d'un manual concebut com un arxiu en procés. De forma coherent amb això, s’ofereix en una versió que es pot descarregar d'Internet per tal de facilitar a la ciutadania que hi pugi estar interessada casos d’estudi, eines metodològiques i pràctiques properes sobre el tema.
"Womanhouse" va ser un projecte educatiu col·laboratiu realitzat als anys 1970 i considerat com el primer programa d'estudis d'art feminista.
De caràcter innovador, es va realitzar en una mansió abandonada de Hollywood on, després d'una sèrie de tasques de condicionament, es van distribuir les habitacions i els espais entre les 21 estudiants participants per tal que, durant un període de dos mesos, hi realitzessin intervencions, instal·lacions i performances. La casa es va obrir al públic del 30 de gener al 28 de febrer de 1972 i va rebre uns 10.000 visitants abans de ser enderrocada.
Va ser una experiència molt enriquidora per a les participants, no només com a estudiants d'art, sinó també perquè l'impacte mediàtic que va suposar les va dotar d'eines discursives per acceptar les crítiques.
La VI edició de la Trobada Internacional de Teatre i Educació, organitzada a Barcelona per Forn de teatre Pa'tothom l'octubre de 2010, pretenia vincular a la gent, la lluita política i l'art amb la democratització de la justícia com a acció política directa. Per tant, es va treballar el Teatre-legislatiu (branca del Teatre de l'Oprimit especialitzada en el tractament de temes legals, les lleis i la seva implementació) i l'acció política.
L'objectiu d'aquesta trobada era conèixer iniciatives i professionals d'arreu del món que treballessin amb el Teatre-legislatiu, llavors encara desconegut a Catalunya i a España. S'hi van tractar quatre eixos de treball: Qualitat política, Experiència, Gènere i Racisme.
El programa "Learning & Participation" va néixer com una part essencial del projecte de "The Sage Gateshead". Així com altres equipaments culturals han incorporat progressivament un servei educatiu i comunitari en la seva estructura, aquesta institució es va gestar com una entitat de difusió i creació musical, alhora que s’aixecava com un centre de formació artística i de dinamització cultural adreçada a tota la ciutadania.
Més enllà d’acollir formacions musicals estables, aquest equipament va ser concebut com un projecte per regenerar una zona cultural i econòmicament deprimida, i l’estratègia per a fer-ho va ser a través de la música.
Contraproposta de planejament participatiu dissenyada l'any 1983 per representants ciutadans i col·lectius activistes de Newham (est de Londres) durant la campanya d’oposició al projecte de renovació urbana i gentrificació de la zona dels Docklands (molls industrials del Londres est).
Com alternativa al disseny urbanístic imposat, el planejament participatiu reclamava un projecte que reflectís les necessitats reals de la població, oposant-se a la construcció d’un aeroport i a la substitució del sector industrial pel financer, i reclamant la rehabilitació del parc d’habitatge social enfront de la privatització residencial.
La necessitat d’organització i d’autogestió va comportar metodologies de col·laboració i negociació fruit de la capacitat cocreativa dels veïns i experts locals.
"The Manifesto of Possibilities" és un projecte l'objectiu del qual és la redacció d'un manifest sobre la producció cultural en clau col·laborativa. Iniciat i editat per Cameron Cartiere i Sophie Hope, el projecte es va desenvolupar a partir del seminari “Building Cultures, Art and OUR City” (maig 2006) i el workshop “Manifesto of Possibilities” (febrer 2007)
El projecte "The Cook, the Farmer, his Wife and their Neighbour" fa visibles els rols i metodologies que l’arquitecte pot desenvolupar en un procés de reactivació social urbana. El seu equip motor sorgeix de la unió de dues iniciatives centrades en la reestructuració urbana del barri Nieuwe West d’Amsterdam: la del grup Wilde Westen, i la de l’artista i arquitecta M. Potrc.
La negociació entre els diferents agents implicats facilita la posada en marxa d'un procés de re-apropiació de l'espai públic que s'allarga del 2008 fins al 2010. El resultat serà l’apropiació temporal d’un solar i un local abandonats per convertir-los en un hort i una cuina comunitaris, que actuaran com espais de socialització i viver d'accions de denúncia i resistència al procés de transformació urbana del barri.
"Tallers d’art" és un projecte educatiu de l’associació Experimentem amb l’ART, iniciat fa quatre anys amb el nom d’Escola EART, i respon a la voluntat estratègica principal de l’associació: posar en relació els processos i expressions artístiques contemporànies amb accions i contextos educatius, i de mediació amb els públics.
L’ampliació de l’espai de l’associació ha presentat l’ocasió per a desenvolupar un programa d’activitats formatives i educatives en estreta vinculació amb la residència d’artistes, un altre dels projectes de l’entitat. De fet, l’experimentació, la creativitat i la convivència directa amb els artistes i els processos de creació són la base de totes les activitats dels "Tallers d’art".
El projecte 4Cordes neix l'any 2009 amb el propòsit d'oferir nous recursos per abordar les realitats de l'entorn dels nens i nenes de l'Escola Germanes Bertomeu de Mataró a partir de l'aprenentatge artístic. En concret, s'hi treballa el desenvolupament d'habilitats instrumentals a través del violí i el violoncel, potenciant la cohesió social i l'èxit escolar a partir de l’excel·lència en les activitats i la interacció entre l'escola, les famílies i el barri.
A través d'aquest projecte, els nens i nenes aprenen a tocar els instruments i aquest és el vehicle de transformació de la seva realitat.
"Playgrounds" és com s'anomena el sistema de solars buits aptes pel joc infantil que l'arquitecte Aldo van Eyck va projectar a Amsterdam a partir de 1947 a través d'un procés participatiu. Durant 20 anys, van Eyck va anar recollint propostes de localització fetes des de la ciutadania fins a sumar 700 solars cartografiats als anys 1970.
La clau del projecte va ser prioritzar el procés de treball comunitari i la dinàmica col·laborativa a l'hora d'escollir la ubicació i propostes de disseny per als espais lúdics de la ciutat en un període dominat per l'especialització, el funcionalisme i les metodologies científiques de l'anomenat arquitecte modern... Tendències que contrastaven amb el nou rol de mediador, col·laborador, receptor i dinamitzador de van Eyck, conegut com a "l'humanista rebel".
"Mustafà és al replà" és una obra de Teatre-fòrum que té com a objectiu lluitar contra el racisme subtil que es manifesta quotidianament basant-se, la majoria de les vegades, en rumors i estereotips, i obrint un debat posterior amb el públic sobre la situació plantejada per tal de cercar solucions.
Aquesta obra va ser el resultat d'un grup d'anàlisis que va treballar durant quatre mesos per crear un muntatge sobre el racisme subtil i les tres expressions més comunes del racisme actual: discriminació, estereotips i prejudicis.
"Lavadero Público" és el resultat del taller realitzat pel grup de performance Corpus Deleicti amb la participació d’un grup de dones de Caldes de Montbuí, que van intervenir un safareig públic dins el marc del festival d’art urbà Miau, celebrat el 12 de setembre del 2009.
"La Lleca" (“calle” al revés) és el nom d'un col·lectiu format pels performers Lorena Méndez i Fernando Fuentes que, des de 2004, treballa amb homes, dones i joves en reclusió a Ciutat de Mèxic. També és el nom del projecte educatiu i social que porten a terme, juntament amb altres agents de camps com l'antropologia o la psicologia.
Es realitza un treball amb els interns, els seus familiars i entorn proper a través d’estratègies artístiques com la performance, el vídeo, la radio, les tecnologies digitals, la fotografia, la narració oral i escrita, el dibuix… El primer context on es va posar en marxa va ser el centre de reclusió CERESOVA de Santa Martha Acatitla on, del 2004 al 2010, es va fer un treball continuat amb el suport del personal de la Subdirecció de Prevenció Social.
Aquest projecte de col·laboració entre el Centre for Urban Pedagogy (CUP) i The Brooklyn College Community Partnership (BCCP) comença amb la pregunta "Com creus que serà el barri el 2030?".
Els i les estudiants del Brooklyn College conformen un grup d'investigació urbana local a partir d'un aprenentatge-servei que els demana fer front als conflictes dins de la seva comunitat per comprendre millor el context on viuen. L'objectiu principal, després de l'aprenentatge d'habilitats per a la recerca i la investigació, és la de generar un posicionament crític, sensible als canvis del seu context immediat, per comprendre el seu funcionament i poder-hi actuar.
La idea principal és encoratjar una participació cívica activa per entendre qui pren les decisions que afecten el futur del barri.
FESNOJIV va néixer sota la visió del mestre José Antonio Abreu fa més de 37 anys, amb la voluntat que la pràctica musical col·lectiva rescatés la infància i la joventut en risc d'exclusió per mitjà de la instrucció instrumental i la formació en valors.
En aquest projecte d'acció social a través de la música, conegut com "El Sistema", l’orquestra actua com a metàfora de la societat: un organisme viu on el treball en equip, la convivència, la disciplina, la sincronia, la interdependència i la cultura de l’esforç són pilars bàsics per aconseguir un objectiu comú.
El projecte "Espai Memòries" es va concebre com un espai experimental des d’on introduir noves maneres de fer en relació al treball en arts visuals, memòria històrica i la seva interacció amb el teixit social.
Articulat com una secció del Museu Comarcal de Manresa, es planteja com un espai obert al públic dedicat a la producció de projectes i a la investigació, la trobada i la col·laboració amb agents del teixit local, així com el treball amb testimonis històrics. La difusió de continguts per mitjà d’activitats, la utilització de formats expositius i la creació d'un arxiu amb les investigacions realitzades també formen part dels seus objectius.
El seu pla director va ser concebut i redactat per una comissió transdisciplinar de la que formaven part els responsables de les institucions contractants: l’Ajuntament, el Museu Comarcal i l’Associació de Memòria i Història de Manresa.
"Escenes del Raval" va ser un projecte ideat i dirigit per l’artista Claudio Zulián l'any 1998, i produït pel Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) amb l'objectiu de captar la personalitat complexa del barri del Raval a partir dels seus habitants i vianants. Això es va fer a través d’una instal·lació al CCCB, organitzada al voltant de diversos temes relacionats amb el Raval barceloní.
Es va convidar a participar-hi a persones i entitats vinculades al barri, i s’hi van desenvolupar activitats diverses (conferències, performances, entrevistes, projeccions, debats, festes, etc.). La documentació de tot el procés va donar lloc a una publicació on aquestes múltiples veus s'ordenen segons els temes al voltant dels quals es va articular la instal·lació.
En la primera edición de los proyectos largos de "Conexiones Improbables" (2011), Lauaxeta Ikastola plantea un reto: ¿Cómo generar en el profesorado motivación por la innovación? Y propone que la respuesta provenga desde alguna de las siguientes perspectivas: el cambio en los servicios de la organización, la organización de proyectos y personas, los planes de formación del profesorado o los modelos de alianzas y relaciones con el entorno.
El anteproyecto presentado por Mikel Morlas en esta convocatoria consistió en devolverles la pregunta y proponer, a su vez, un escenario de acciones transversales a todas las perspectivas propuestas por la ikastola. Tras la selección del proyecto de Morlas, "Descubriendo la innovación oculta", comenzaron nueve meses de colaboración que, en una relación posterior de aprendizaje mutuo ya fuera del paraguas de "Conexiones Improbables", se ampliarían hasta un total de once.
El projecte "Dansa en família" neix a partir d'una experiència personal del seu creador, Juan Eduardo López, a Tanzània amb una comunitat nòmada amb la qual va establir mecanismes de comunicació a través del joc. Més tard, quan el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) li va encarregar la creació d'una activitat infantil dins del marc del Festival Dies de Dansa 2003, el projecte comença a donar els seus primers passos.
"Dansa en família" neix amb l'objectiu de crear vincles en la família a través de l'art, de fomentar la participació col·lectiva i de generar una trobada amb l'altre a través del joc. A "Dansa en família" el moviment ocupa un lloc essencial, no obstant això, la finalitat del projecte és la comprensió del joc corporal com a instrument de comunicació i expressió.
"Custodia con partida" va ser el primer muntatge de Teatre-legislatiu al nostre país i es va estrenar a la VI Trobada Internacional de Teatre i Educació (2010), que es va dedicar a aquesta pràctica del Teatre de l'Oprimit i a l'acció política.
Presentada per Forn de teatre Pa’tothom en col·laboració amb l'associació contra la violència de gènere NO ESTASOLA, l'objectiu de l'obra és abordar dos temes. Per una banda, la custòdia dels infants en un cas de divorci on, a més, existeix una denúncia per presumpte maltractament a la dona. Per altra banda, la legislació existent sobre el tema, que presenta grans buits legals. Finalment, debatre aquests temes amb el públic.
Desde su nacimiento en 2010, "Conexiones Improbables" se ha posicionado como el referente estatal en cuanto a la producción de intervenciones colaborativas de artistas en organizaciones y uno de los más importantes en el marco geográfico europeo.
Es un proyecto orientado a la innovación como motor de mejora en distintos ámbitos de empresas, entes de la administración pública, ONG y fundaciones. Sin embargo, los ejes fundamentales del proyecto son la colaboración, el arte (desde una aproximación relacional) y lo “abierto” (como aquello susceptible de generar conocimiento e innovación gracias a la consideración de lo interno y lo externo, de lo no previsto o no previsible).
El projecte "Classes de memòria" és un exemple de col·laboració institucional per afavorir el procés d’aprenentatge de l’alumnat del grau en Belles Arts (UB). Aquesta intervenció va més enllà del model de pràctiques professionals, molt present a la Universitat, proposant que l'aprenentatge es realitzi directament en relació amb el món extern a l'universitari, assumint els compromisos propis del camp professional, però mantenint alhora una visió crítica.
El punt de partida va ser la proposta guanyadora del premi “Art Jove” de la Sala d'Art Jove de la Generalitat de Catalunya per treballar les polítiques de representació de la història i la memòria en contextos educatius.
Les barriades, faveles, colònies proletàries o suburbis perifèrics de la ciutat informal d'Amèrica Llatina han estat objecte d'estudi per part d'arquitectes i antropòlegs, que han vist en la seva organització espacial un gran potencial pel què fa a l'autogestió comunitària i autonomia dels i les usuàries.
El cas observat per l'arquitecte britànic John F. C. Turner sobre els assentaments generats per ocupació a Lima (Perú) és un exemple clar dels múltiples rols que pot adoptar l'arquitecte davant d'un procés d'urbanització o planejament urbà.
En comptes de crear de nou, dissenyar i executar un projecte definit i tancat, Turner parteix d'observar, diagnosticar, desxifrar, col·laborar, assessorar o implementar formes de fer que deleguen en l'usuari/a el control total del projecte.
"Aprendre de l’escola" va ser el projecte que va encetar la primera temporada de l’Espai Memòries-Laboratori del segle XX del Museu Comarcal de Manresa, un espai pel desenvolupament de projectes basats en la participació, i relacionats amb la memòria històrica i la creació artística. Aquesta primera temporada, corresponent al curs 2010-2011, focalitzava l’interès en les pedagogies del segle XX i la història del sistema educatiu local.
Per aquest fi es va organitzar un equip de comissariat híbrid i es van generar un seguit de projectes que, sota el títol compartit "Aprendre de l'Escola", creuaven els àmbits de la historiografia, la creació artística i la pedagogia de maneres dispars. Així mateix, es van establir col·laboracions amb diferents centres educatius de la ciutat, organitzacions cíviques i testimonis històrics.
"El ejercicio de la fuerza" es un proyecto de creación escénica colectiva que indaga sobre "los usos y abusos de la fuerza", reflexión tematizada por la filósofa Simone Weil en sus escritos políticos. Cada "ejercicio" (ensayo escénico) se vincula a un hecho histórico, abriendo así la reflexión al ámbito de la memoria y la historia.
Se trabaja proponiendo talleres en los que participan todo tipo de personas y que finalizan con la presentación de una pieza escénica y un debate abierto al público. El primer "ejercicio", "Vitoria'76", fue desarrollado durante 2012-2013 en el Ateneu Popular 9 Barris.
El proyecto tiene una especial relevancia en cuanto que ofrece un espacio, no institucional ni mediático, de reflexión y participación social y política a través de la creación artística.
A la pel·lícula "París is burning" s'exploren les "houses" (cases) de l’Harlem de Nova York de finals dels anys 1980. Les “houses'”eren societats de gays y dragqueens que tenien la funció d'acollir i vetllar per les persones integrants de la seva comunitat. Al documental també es reflecteix el moviment conegut com els "balls” (balls), que s'organitzaven en aquestes “houses”, uns concursos de desfilades on guanyava qui, de forma més convincent, es feia passar per una persona heterosexual o del sexe contrari.
Es tracta d'un document sobre la vida als 'balls” abans que, a partir de l'any 1989, cridessin l'atenció dels mitjans de comunicació i les indústries culturals, que van començar a explotar aquestes pràctiques amb artistes com Madonna, que la va posar de moda al videoclip del seu tema “Vogue”.
"¿Quién vigila al vigilante?" és un projecte educatiu iniciat l'any 2010 pel Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía (MNCARS) de Madrid i que tracta la qüestió de la vigilància en institucions com el museu per, després, ampliar la discussió a les formes més generals de vigilància social.
És un exemple de com l’educació en museus recull alguns dels elements de la crítica institucional, orientada a l’anàlisi de com les institucions (entre elles l’escola, el museu o l’art mateix) produeixen inclusions i exclusions i, en definitiva, reprodueixen les relacions de poder dominants.
Es tracta d'una activitat adreçada a estudiants d’ensenyament secundari i batxillerat, que implica la realització d’activitats tant a l’escola com al museu.
El Teatre de l'Oprimit (TO) és una tendència teatral contemporània creada pel dramaturg brasiler Augusto Boal a la dècada de 1960 amb l'objectiu de construir espais de participació on l'individu es pugui expressar en tant que actor social en relació al seu context sociopolític.
El TO desenvolupa diferents pràctiques teatrals (la més coneguda és el Teatre-fòrum) on, tant les persones que el practiquen com elpúblic assistent, s'impliquen activament en la recerca de solucions per acabar amb una situació d'opressió, que és aquella exercida per un grup social sobre un altre.
Aquesta tendència teatral neix en el marc d'un col·lectiu que troba en el teatre una forma d'explicar una situació d'opressió determinada i, en la seva representació davant d'un públic, una forma de lluitar per canviar aquesta situació.
Las empresas constituyen un marco en el que artistas de diversa índole pueden desarrollar experiencias de cocreación más allá del mecenazgo tradicional, a través del cual la iniciativa privada ha venido tejiendo vínculos con el mundo del arte.
Este “nuevo” modelo de relación se caracteriza por desplegarse en forma de procesos colaborativos, que responden a intereses intrínsecos de las partes y que confluyen en artefactos, aprendizajes y experiencias, difícilmente posibles de otro modo. Más allá de los beneficios económicos y de otra índole derivados de la colaboración.
Com a pràctica crítica d'intervenció social i transformació política, la performance ha posat de manifest que el cos és un àmbit de resistència. Les categories socials són encarnades: "precaris", "indignats", "maricons", "pakis", "tarats"… Són paraules usades per designar a les persones –sovint de manera despectiva però, també, com a categories reivindicatives– i que visibilitzen com el poder s'inscriu en el cos.
Pràctiques que van des de com ens vestim fins a com ens comportem són vistes com a fenòmens morals i naturals. Enfront d'aquestes pràctiques de normalització, una sèrie de moviments identitaris al voltant del gènere, el sexe, la raça, l'edat, el treball, les capacitats, etc. han posat de manifest la necessitat de qüestionar els mecanismes de construcció de la subjectivitat.
El teatre esdevé una pràctica política quan s'entén com el dret a la participació social de tota la comunitat, on la comunitat és qui emmarca els interessos i posa direcció a la pràctica teatral per tal que sigui transformadora, amb propostes crítiques les quals no només pretenen canviar una situació, sinó que suposen una construcció de coneixement en sí mateixes.
Tendències d'avantguarda pròpies d'Amèrica Llatina sorgides a finals del segle XX com el Teatre de Creació Col·lectiva (Colòmbia), el Teatre de l'Oprimit (Brasil) i el Teatre Comunitari (Argentina) són l'evolució del teatre polític, però pretenen anar més enllà de la denúncia o la sensibilització per esdevenir una eina de transformació social.
Examinar les funcions de l'artista en la pràctica comunitària serveix, també, per qüestionar i repensar les funcions habituals de l'arquitecte, oferint-li la possibilitat d’adoptar una responsabilitat socialment compromesa i crítica pel que fa als processos de disseny arquitectònic.
Les oportunitats que la pràctica de mediació ofereix a l'arquitecte es confronten amb les dificultats derivades d'un marc legislatiu inexistent en la seva professió i d'una tradició històrica en part oblidada i, per tant, d'una manca de coneixement i pedagogia al respecte.
Establir lligams amb la pràctica artística col·laborativa permetrà obrir els límits de la pròpia disciplina i explorar noves funcions per a l'arquitecte dins d'un procés participatiu, amb nous instruments i metodologies ara infrautilitzades.
Partint de la premissa que l’escola és un dels espais socialitzadors de referència, aquest és també el lloc idoni per desplegar projectes d’alfabetització artística de forma democràtica. En aquest sentit, la música comunitària pot inserir-se a escoles i instituts per ajudar a generar noves oportunitats per a tots els i les estudiants.
La funció que aquí acompleix la música comunitària és del tipus preventiva i de sensibilització: una estratègia educativa complementària que enriqueix el currículum i un model de pràctica artística que permet la creació de ponts entre l'art i la societat contemporània.
La col·laboració educativa entre museus i centres formatius (centres de primària i secundària, sobre tot, però en general qualsevol centre d'educació reglada) té un origen força recent en el context català.
Des de les primeres visites escolars organitzades a museus fins a la construcció compartida de projectes educatius, s’han produït canvis fonamentals en la manera de comprendre el paper d’ambdós tipus d'institucions, així com en la relació entre arts i educació.
En l’actualitat, la relació educativa entre museus i centres formatius obre un ventall important de possibilitats d’aprenentatge a cavall entre els temaris acadèmics, i els debats artístics i culturals més amplis.
Les formes habituals de disseny urbanístic estan cenyides a un marc d’interessos que exclou la major part d’agents implicats (i/o afectats) per la transformació urbana, principalment veïns i usuaris de l’espai. El disseny participatiu consisteix en cercar vies inclusives per integrar en un procés cocreatiu els diferents agents que intervenen en un projecte urbanístic o arquitectònic.
Per aquest motiu caldrà que aquests projectes s’articulin en el context d’una forma adaptativa i orgànica, transformant-se en un procés col·laboratiu, creatiu i obert que retorni la capacitat de decisió als agents i experts locals.
Els processos musicals comunitaris volen proporcionar experiències artístiques i vetllar per la formació global de les persones, fent-les partícips de la vida política i cultural del seu entorn i acompanyant-les en el seu creixement personal.
Des de l'educació tècnico-artística fins el desenvolupament de competències creatives, comunicatives i socials, aquests processos ofereixen l’oportunitat de construir una identitat comuna i una expressió personal més enllà de l'excel·lència i en condicions d'igualtat, democratitzant així la pràctica artística.
Les polítiques culturals serveixen per ampliar les llibertats dels habitants d’un territori. Avui, “estar viu” comporta conèixer el passat i avaluar críticament el present, observar i respectar la diversitat constitutiva del nostre món, saber interactuar amb altres persones, saber expressar-se amb el cos i la veu, gaudir de la bellesa, crear processos nous que aportin noves emocions i nous coneixements... Aquests temes poden ser objecte del suport o no dels poders públics.
Les polítiques culturals són sistemes que articulen aquests temes de manera ordenada, amb la participació d’uns agents concrets (institucions públiques, associacions, empreses, persones) i amb un finançament públic. Són polítiques estretament relacionades amb la democràcia perquè articulen valors “comuns” i creen sentit.
La performance ja no es considera només un "gènere artístic”, sinó que s'ha fet extensiva a contextos col·laboratius d'educació i mediació. Entesa com a estratègia d'actuació i representació pot resultar útil pel seu caràcter amateur i improvisat, ja que permet generar espais de participació amb una capacitat transformadora.
La performance en contextos col·laboratius parteix d'un format de taller experimental. Un educador o un col·lectiu minoritari pot incorporar la performance com a metodologia de treball per representar de manera més visual qüestions difícils de verbalitzar. Per això s’aplica en contextos de conscienciació i representació de les opressions socials, per exemplificar el caràcter construït i repetitiu de les accions quotidianes, rituals culturals i/o socials, etc.
El “comissariat col·laboratiu” és una proposta de treball en mediació cultural on s'obre la possibilitat que les relacions entre els agents participants del procés del comissariat (artistes, educadors, comissaris, experts, públics, responsables d’institucions) es resolguin a partir de col·laboracions basades en la reciprocitat, l’horitzontalitat i el reconeixement de les diferències mútues.
No es tracta d’una metodologia de treball estandarditzada, sinó més aviat d'una reivindicació cap a formes de gestió i de treball institucional més obertes, poroses, igualitàries i transdisciplinars. Les reflexions que apunten cap a aquesta perspectiva procedeixen d’àmbits com la crítica institucional, l’art col·laboratiu, les pedagogies crítiques, la museologia crítica i el treball cultural immaterial.
Les arts visuals solen associar-se a la figura del creador individual, que produeix la seva obra a partir d'un projecte expressiu personal. Però malgrat la poca visibilitat i reconeixement, la col·laboració sempre ha estat un element fonamental en les arts visuals i plàstiques, des del taller de l’artista fins als col·lectius d’artistes contemporanis.
Sovint les pràctiques artístiques han volgut establir una relació amb la societat que anés més enllà de la simple existència d’un públic per a les seves obres. Això obre el camp a múltiples formes de relació amb grups que no es considerarien artistes professionals, però que formarien part del agents socials per als quals té sentit una determinada pràctica artística o que podrien fins i tot esdevenir-ne coautors.
