1 mayo, 2014
Marta Serra
Marta Serra
Article divulgatiu

El rol de l'arquitecte comunitari: dificultats o oportunitats

Examinar les funcions de l'artista en la pràctica comunitària serveix, també, per qüestionar i repensar les funcions habituals de l'arquitecte, oferint-li la possibilitat d’adoptar una responsabilitat socialment compromesa i crítica pel que fa als processos de disseny arquitectònic.

Les oportunitats que la pràctica de mediació ofereix a l'arquitecte es confronten amb les dificultats derivades d'un marc legislatiu inexistent en la seva professió i d'una tradició històrica en part oblidada i, per tant, d'una manca de coneixement i pedagogia al respecte.

Establir lligams amb la pràctica artística col·laborativa permetrà obrir els límits de la pròpia disciplina i explorar noves funcions per a l'arquitecte dins d'un procés participatiu, amb nous instruments i metodologies ara infrautilitzades.

L’arquitectura ja és per si mateixa una pràctica col·laborativa. Sense aquesta dimensió cooperativa i transdisciplinària el projecte arquitectònic mai podria sustentar-se. Tot i així, pel que fa al camp de l’urbanisme i el disseny participatiu, l’arquitecte actual expressa tímidament o bé no contempla múltiples funcions per fer del seu ofici una pràctica creativa comunitària.

 

Si fins ara la major part dels projectes arquitectònics estaven motivats pel benefici econòmic, l’amenaça de la petjada ecològica generada sobre la biosfera i el nou paradigma de la sostenibilitat social fa necessari enfortir la responsabilitat social i crítica del nou arquitecte, un arquitecte que podem anomenar comunitari. 

 

L’arquitectura com a pràctica comunitària autogestionada s’ha donat, per tradició, al llarg de la història de les societats orgàniques o pre-industrials, un exemple en serien les kashbahs. Però la figura de l’arquitecte comunitari arrenca de l’observació d’experiències d’auto-construcció en contextos no occidentalitzats. 

 

Rod Hackney, Tony Gibson, John Turner, Giancarlo de Carlo o Aldo van Eyck són alguns dels referents pioners en desenvolupar les noves funcions de l’arquitecte mediador. Oposant-se a la gestió burocràtica que dominava qualsevol procés de planejament van defensar una tradició urbanística anarquista que apostava per l’autogestió, l’auto-construcció, la col·laboració i, sobretot, la funció de mediador de l’arquitecte. 

 

Les oportunitats a desenvolupar per l’arquitecte en projectes que prioritzen els alts nivells de participació (cocreació i actuació i decisió conjunta) poden assimilar-se a les funcions desenvolupades per l’artista comunitari. Per tant, l’arquitecte mediador actuarà com a catalitzador i dinamitzador per detonar processos i projectes contigus i autònoms, esdevindrà a etnògraf a l’hora de fer una diagnosi i representació sistèmica i relativa de l’entorn, esdevindrà transportador de sabers externs prenent en préstec eines i mètodes procedents d’altres disciplines, posarà en relació els diferents agents implicats en l’espai a intervenir, farà visible el procés com a resultat i comprendrà el disseny arquitectònic com a procés obert i compartit. 

 

Les dificultats principals de l’arquitecte a l’hora d’exercir la mediació dins un projecte comunitari sorgeixen quan les prioritats contemplen el resultat com a producte, la rapidesa del procés i l’obtenció de rendiment suposadament quantificable. La manca de pedagogia impartida en els estudis arquitectònics dificulta l’accés a instruments que facilitin la transmissió i execució de projectes comunitaris ja que, sovint, aquests acostumen a ser autogestionats per manca d’eines legals que articulin el projecte. Durant els propers anys, esdevé un repte i a la vegada una necessitat assegurar un disseny urbà que confiï en el capital simbòlic, l’arrelament del projecte al lloc i l’autosuficiència.

 

 

 

/ PREGUNTA:

Quines eines o metodologies pot oferir la pràctica artística comunitària que obri noves vies de projecte dins el camp de l’urbanisme o del disseny arquitectònic? 

 

 

/ CITA:

Turner, J.F.C. 1969. Uncontrolled Urban Settlement: problems and policies. A: Bresse, G. (ed.), pp. 523-524.

 

«Arquitectura comunitaria quiere decir  tratar de entender las necesidades de las pequeñas comunidades residentes, trabajar con ellos siguiendo sus instrucciones y opiniones, para poder presentar su caso a las instituciones que van a dar la subvención o que van a aprobar o denegar los permisos (…) Los arquitectos lo hicimos mal en los años 1960. La arquitectura comunitaria nos ayudará a recuperar la integridad de nuestra profesión y a seguir el camino adecuado no sólo en este momento sino también en los próximos años.»

 

/ CITA:

Newman, O. and Bakema, J. 1961. CIAM’59 in Otterlo: group for the research of social and visual inter-relationships. Londres: Alec Tiranti. 

 

Jaap Bakema, un dels arquitectes fundadors del TeamX, ja es referia a principis dels anys 1960 a la necessitat d’una arquitectura comunitària com a única via per arribar a una arquitectura ‘total’, és a dir, molt més humana:

 

«Aquesta necessitat està proclamant la urgència davant la mecanització i l’administració que han pres massa el control i estan pressionant les necessitats humanes bàsiques que expressa la sensibilitat per una vida total. Si no treballem per una arquitectura que expressi el comportament humà en les dimensions completes de la vida, els arquiectes perdrem la funció natural dins la societat, i acabarem com a decoradors de les estructures de mecanització i administració. Si no ens adonem de la necessitat d’una arquitectura total acabarem amb una no-arquitectura.» (Newman and Bakema 1961, 10)