1 Juliol, 2013
Forn de teatre Pa'tothom
Forn de teatre Pa'tothom
Glossari

Mètode de Creació Col·lectiva del Teatro Escuela de Cali (TEC)

La Creació Col·lectiva (CC) és una metodologia que neix a Colòmbia a finals de 1960 de la mà del dramaturg Enrique Buenaventura al Teatro Escuela de Cali (TEC). L'objectiu: perfilar noves formes de construcció del discurs i del llenguatge teatral amb més participació per part de tots els membres de l'equip teatral i una visió col·lectiva de la seva pràctica.

Aquesta metodologia esdevindrà una tendència d'implementació internacional, que basa la seva pràctica en textos del teatre universal i tracta de deconstruir-los per tal de crear una dramatúrgia pròpia, que permeti una anàlisi local amb l'aportació de les particularitats de cada context social, polític i cultural concret, tot passant per l'anul·lació d'estructures de poder dins de l'estructura mateixa del grup de teatre.

Des del Teatro Escuela de Cali (TEC) s’inicia tota una reflexió sobre la pràctica teatral, acceptant els reptes socials i polítics del seu context, de manera que la Creació Col·lectiva (CC) esdevé una forma de dramatúrgia pròpia. El seu Mètode de Creació Col·lectiva suposa una guia capaç de transformar-se en el procés plural i impredictible de creació en cada context on, a partir d’un text teatral i a través de l’improvisació, va naixent l’espectacle teatral, que només adquireix sentit en el moment de posar-se en relació amb el públic. 

 

El Mètode de Creació Col·lectiva de Buenaventura, fonamentat en la teoria literària del formalisme rus, consisteix en realitzar una successió d’improvisacions escèniques com a mitjà per estimular als actors a entendre el text i dotar-lo d’un significat propi i original. Així, desapareix tot concepte d’autor i el resultat no només és col·lectiu sinó, també, producte de la improvisació, l’element cabdal per a Buenaventura. Aquests són els punts principals de la seva filosofia:

 

 

1.- La creació rau en el grup: La CC no pot néixer sinó d’un col·lectiu, i la recopilació escrita i la reflexió al seu entorn no existirien sense el Mètode de CC. El grup ha de tenir una intenció i una visió clara de les seves raons per projectar-se a la comunitat i de la manera com vol incidir en ella. A partir d’aquí, la relació amb el públic ja no pot ser lliure ni lligada a les lleis del mercat, sinó que ha d’estar al servei d’un sentit i un objectiu concret. 

 

2.- La metodologia també és desenvolupada pel propi grup: Es desenvolupen diferents tècniques d’improvisació amb una finalitat clara, com poden ser les improvisacions homològiques, analògiques, parcials, totals… Per afrontar les improvisacions, prèviament s’han cercat les forces en pugna del text principal, de manera que aquest mètode permet també fer una anàlisi a partir de les forces socials que es posen en joc.

 

3.- El text com a pretext: La CC acostuma a partir d’un text teatral, creant una relació directe entre l’obra i els actors, al mateix temps que es replanteja el rol d’autoritat del director, que aquí es l’encarregat de desenvolupar al màxim la creativitat dels actors i aglutinar les seves propostes, enfatitzant en la seva formació. D’aquesta manera, l’actor entén del què parla, té consciència del què fa i deixa de ser un actor titella. Però, tot i que és el punt de partida, el text teatral no deixa de ser un pretext per a l’elaboració d’una obra pròpia.

 

 

El fet de modificar les obres és un tema polèmic, sobretot des de la visió dels autors, ja que molts ho senten com una traïció. Aquesta fidelitat deguda a l’autor es debat, contínuament, no només a la CC, sinó a tot el món teatral, especialment des d’altres noves tendències on directors-autors juguen amb el text a plaer. En tot cas, cal remarcar que aquesta absència d’especialistes aporta a la CC el creixement de la intel·ligència col·lectiva del grup.

 

 

 

/ PREGUNTA:

Penseu que és vàlid agafar un text i reconstruir-lo amb les aportacions d’un col·lectiu, des de la vessant de les seves pròpies experiències? O, com pensen molt dramaturgs i escriptors, aixó no és una construcció sinó una destrucció?

 

/ PREGUNTA:

El Métode de Creació Col·lectiva parla del “conflicte” com a “acció”? Esteu d’acord? Si es nega el conflicte es nega l’acció? Hi pot haver acció sense conflicte?

 

 

 

/ CITA:

Buenaventura, Enrique. “Esquema general del método de trabajo colectivo del Teatro Experimental de Cali”. pàg. 62. Colección Yanama. Universidad de Zulia. Maracaibo. 2005.

 

“El arte (…) realiza una elaboración del material latente contraria a la del sueño (…) mientras en el contenido manifiesto del sueño aparecen nuestro deseos realizados, o cuando están reprimidos, aparecen disfrazados o tan desvanecidos y sofocados, que sólo el análisis puede descubrirlos e individualizarlos, en la obra de arte aparecen dentro del contexto que los reprime y aparecen criticando ese contexto o sea, planteando la necesidad de conocerlo en toda su complejidad para trasformarlo. La obra de arte no se presenta, pues, como constatación, sino como rebelión y denuncia, como voluntad consciente de cambio”.

 

/ CITA:

Buenaventura, Enrique. “Esquema general del método de trabajo colectivo del Teatro Experimental de Cali”. pàg. 68. Colección Yanama. Universidad de Zulia. Maracaibo. 2005.

 

“[La poesía dramática] Ya no es una relación con el imaginario íntimo y propio sino la forma de compartir un imaginario que, desde el momento mismo de su instauración, es colectivo. Si los espectadores no tiene modo de acceder al espectáculo (…), el espectáculo no tiene oportunidad de desafiar a los públicos, de establecer con ellos una relación conflictiva ¿Por qué conflictiva? ¿Por qué no es simplemente placentera, una forma de “matar el tiempo” de la cual el espectador salga vacío y satisfecho?”.