Performativitat
Aquestes maneres d'actuar i expressar-se operen en qualitat de ficcions culturals que es presenten, reiteradament, com si fossin vertaderes i naturals: cada cop que es repeteixen, en cada nova ocasió i context, la seva condició de “naturalitat” es veu reforçada.
Si la performance està més vinculada a actes corporals, simbòlics i materials, la performativitat està més relacionada amb marcs i convencions de representació, actes de parla, enunciats lingüístics o significats socials mitjançant els quals es reprodueixen les convencions culturals.
Per performativitat ens referim, doncs, a situacions de parla i enunciats que impliquen la capacitat de realització d’una acció, creant condicions de possibilitat legals, materials i de poder sobre aquesta realitat.
La performativitat comprèn els processos mitjançant els quals es constitueixen les identitats i realitats socials com instauracions de sentit i legitimació de les condicions de producció d’aquestes mateixes identitats. El seu punt de partida són les aportacions de John Austin, que han estat revisades posteriorment per diversos teòrics com Judith Butler o Jacques Derrida.
L’aportació fonamental de les teories sobre performativitat ha estat el fet d’explicar com funciona la construcció de significats a partir de tres eixos temporals:
1.- Els significats i els vocables ens precedeixen en una sèrie de cadenes de citació, que són les que creen la condició per a l’acció. Hi ha un context soci-cultural que les avala.
2.- En cada moment i ocasió són desplegats de nou com si fos la primera vegada, esborrant la historicitat dels termes i fent-se passar per l’estat natural de les coses.
3.- Es duen a terme a través de cada repetició, ja que per tenir força necessiten ser repetits contínuament.
La performativitat suposa tant una reafirmació i fixació de la norma, com una oportunitat de canvi i re-significació en cada nova repetició. Així és com es permet la proliferació d’altres imaginaris i discursos, altres categories socials que podrien actuar com a categories polítiques fictícies.
Les revisions d’Austin per part de Derrida o Butler han eclipsat altres, com les de Lyotard i Marcuse, que van entendre la performativitat com el mecanisme d’operativitat i funcionament en l’era postmoderna, caracteritzada per la relació poder-coneixement, on l’educació i l’optimització d’informació funcionen de forma performativa.
Cada vegada hi ha més interès per les maneres amb les quals la performativitat opera en tots els nivells de la vida diària, tant a nivell “micro” com “macro”. A nivell “micro” es parla de les accions quotidianes, que busquen l’eficàcia i operativitat dels nostres actes. A nivell macro, es fa referència a les pràctiques de governs, empreses multinacionals, organitzacions internacionals i militars o, en altres contextos, a l’activitat de les xarxes d’artistes, activistes i altres col·lectius que aspiren a una justícia social efectiva. Per a saber més veure McKenzie (2001) Perform or else. From discipline to performance. London and New York: Routledge.
/ PREGUNTA:
Com es pot abordar la repetició d’estereotips a través de performances crítiques que pretenen visibilitzar els mecanismes de construcció de la normalitat?
/ PREGUNTA:
Quan és una performance ‘eficaç’ en un context educatiu? I activista? Com avaluar aquesta qüestió en un projecte col·laboratiu?
/ CITA:
Butler, Judith (2002) Cuerpos que importan. Sobre los límites materiales y discursivos del ‘sexo’. Buenos Aires, Barcelona, México: Paidós. Pàg. 34.
[…] la performatividad no es pues un ‘acto’ singular, porque siempre es la reiteración de una norma o un conjunto de normas y, en la medida en que adquiera la condición de acto en el presente, oculta o disimula las convenciones de las que es una repetición. Además, este acto no es primariamente teatral; en realidad, su aparente teatralidad se produce en la medida en que permanezca disimulada su historicidad (e, inversamente, su teatralidad adquiere cierto carácter inevitable por la imposibilidad de revelar plenamente su historicidad). En el marco de la teoría del acto de habla, se considera performativa a aquella práctica discursiva que realiza o produce lo que nombra.
/ VÍDEOS:
Títol: Your Behavior Creates Your Gender. Autor: Jonathan Fowler (director). Any: 2011. Durada: 3,01 min. Resum: Entrevista a Judith Butler on explica la seva teoria sobre el gènere com un fet performatiu. Idioma: Anglès sense subtítols.
bigthink.com/videos/your-behavior-creates-your-gender
