15 Maig, 2013
Marta Serra
Marta Serra
Glossari

Planejament comunitari

El planejament o urbanisme comunitari es defineix com a una manifestació de mútua col·laboració entre els diferents agents implicats en l’espai on es fa la intervenció. Planteja formes cocreatives de projectar les relacions entre el ciutadà i el seu entorn, buscant instruments i mètodes participatius per integrar a l'usuari en les decisions projectuals, ja es tracti d'un planejament, disseny urbà o projecte d’edificació.

És sens dubte una oportunitat que s’ofereix als arquitectes per treballar amb els experts locals i el coneixement del lloc, garantint l'equilibri de relacions/tensions entre els usuaris i les característiques de l'espai a projectar.

Sota la denominació original de “community planning” o “popular planning”, l’urbanisme comunitari entén la resolució projectual a partir del treball amb el màxim d’agent possibles. Es tracta de projectar des de la idea de la multiplicitat de veus, identificant-ne un ventall representatiu com més ampli i fidel a la realitat millor. Per mitjà de la voluntat i l’acció de les persones, el projecte deixa de dissenyar-se de forma vertical o des de l’autoritat exercida per l’arquitecte o promotor. Dins d’un pla horitzontal, cada agent aporta les seves experteses que seran reconduïdes tècnicament per implementar-les en el procés de disseny.

 

El disseny comunitari va prendre força entre els anys 1960 i 1980, tant a Europa com a Estats Units, en resposta crítica al model funcionalista. No obstant, ja a principis dels anys 1920 Patrick Geddes s’havia anticipat a aquesta alternativa a través d’un projecte de planejament relacionat amb l’aigua i els espais públics a Indore (Índia). Durant la dècada de 1960 un dels arquitectes comunitaris pioners va ser Rod Hackney, que va realitzar múltiples projectes d’habitatge potenciant la rehabilitació i auto-construcció. Un altre referent va ser Tony Gibson a la ciutat de Lightmoor. Les transition towns també es consideren un altre exemple del disseny comunitari. 

 

L’urbanisme comunitari ha anat guanyant adeptes fins a l’actualitat, moment en què pot definir-se com a un corrent propi que compta amb metodologies i eines de treball col·laboratives que, a través de l’experiència, han servit per acostar l’usuari al procés projectual. Alguns dels instruments o exercicis més habituals desenvolupats per aquest tipus de projectes són: visites, world cafés, diagrames, pluges d’idees, DAFO’S, sociogrames, cronogrames, brainstormings, entrevistes, rutes, derives, mapejats, murs públics, vídeos i ús de càmeres, escenaris passats i futurs, representacions teatrals, arxius d’imatges, enquestes o treball de maquetes. 

 

 

 

/ CITA:

Geddes, P. 1918. Town planning towards city development. A report to the Durbar of Indore. Indore: Holkore State Printing Press.

 

“Como la vida de la ciudad, igual que la vida orgánica de cualquier individuo, existe y se desarrolla a partir del armonioso funcionamiento de todos sus órganos, y de su adaptación a todas sus necesidades, hemos tratado de tener en cuenta todos estos aspectos y no sólo trabajar como especialistas con o para uno de ellos; los hemos tenido en cuenta a todos para con ello obtener una vida más completa del conjunto […] Es sólo en la etapa más temprana de nuestra educación científica y tecnológica cuando analizamos, vemos y estudiamos las cosas aisladamente: en la siguiente las contemplamos de nuevo como un todo interactivo, y las reajustamos de nuevo. Como nuestras mentes quedan fijas durante la primera fase hacemos planes ‘des-especializados’ -por ejemplo aquí el agua y el alcantarillado- que pronto se convierten en fracasos o valen cantidades exorbitantes de dinero.” (Geddes 1918, 40)

 

 

 

/ ALTRES FONTS DOCUMENTALS:

 

Lloc web on es poden trobar ordenats alfabèticament exercicis metodològics per treballar un projecte d’urbanisme comunitari. 

http://www.communityplanning.net/methods/methods_a-z.php