15 Febrer, 2014
Jordi Pascual
Jordi Pascual
Article divulgatiu

Polítiques culturals i democràcia

Les polítiques culturals serveixen per ampliar les llibertats dels habitants d’un territori. Avui, “estar viu” comporta conèixer el passat i avaluar críticament el present, observar i respectar la diversitat constitutiva del nostre món, saber interactuar amb altres persones, saber expressar-se amb el cos i la veu, gaudir de la bellesa, crear processos nous que aportin noves emocions i nous coneixements... Aquests temes poden ser objecte del suport o no dels poders públics.

Les polítiques culturals són sistemes que articulen aquests temes de manera ordenada, amb la participació d’uns agents concrets (institucions públiques, associacions, empreses, persones) i amb un finançament públic. Són polítiques estretament relacionades amb la democràcia perquè articulen valors “comuns” i creen sentit.

Existeix una falsa creença que associa les polítiques culturals a la identitat. No és ben bé així. Almenys des de la meitat del segle XX, les polítiques culturals serveixen per ampliar les llibertats de les persones. Els treballs dels autors que en els darrers anys han liderat el debat sobre què significa el “desenvolupament” posen les persones al centre d’aquest debat i per això es parla de “desenvolupament humà”. Aquests autors posen èmfasi en el fet que “estar viu” i “ésser un home o una dona” comporta un seguit de competències que formen part de la “cultura”. Algunes d’aquestes competències són: conèixer el passat i avaluar críticament el present, observar i respectar la diversitat constitutiva del nostre món, saber interactuar amb altres persones, saber expressar-se amb el cos i la veu, gaudir de la bellesa, crear processos nous que aportin noves emocions i nous coneixements…

 

Si voleu explorar amb més detall qui són els autors que han liderat el debat sobre el “desenvolupament humà” podeu llegir Amartya Sen, Martha Nussbaum, Arjun Appadurai o Edgar Morin. No és un debat nou: sense parlar de “desenvolupament humà”, al segle XVIII Montesquieu ja es referia a la llibertat com el procés d’ampliació de l’esfera de presència de l’ésser. Estem dient coses similars.

La qüestió clau és si aquestes competències han de ser objecte del suport públic. És a dir, si hi ha d’haver o no “polítiques culturals” en tant que sistemes que articulen aquests temes de manera ordenada, amb la participació d’uns agents concrets (institucions públiques, associacions, empreses, persones) i amb un finançament públic.

 

La meva resposta és sí. Les polítiques culturals són polítiques estretament relacionades amb la democràcia perquè articulen valors “comuns” i creen sentit. Hi ha d’haver polítiques culturals, s’han de basar en els drets culturals, i els programes i els projectes han de posar la ciutadania al centre de tota reflexió i acció.
 
Ara bé, en els darrers anys ens trobem que les polítiques culturals es defensen pel valor que aporten a altres temes. Cal celebrar aquest valor, però amb fermesa cal centrar les polítiques culturals sobre els valors intrínsecs que la cultura aporta a una persona: la memòria, la creativitat, la diversitat, el ritual, la bellesa.
 

No és una feina fàcil, per moltes raons:

 
 

> Perquè el debat sobre el desenvolupament continua sent un debat molt econòmic, on la cultura és vista com un instrument.

 

> Perquè els agents culturals estan poc cohesionats, sense una veu única.

 

> Perquè, malgrat algunes honroses excepcions locals, no existeixen instàncies serioses de debat sobre cultura i desenvolupament.

 

 

Hi ha feina per fer i, per començar, segurament “toca” al sector cultural (“els professionals” de la cultura) repensar de quina manera es legitimen, de quina manera són percebuts per la ciutadania i de quina manera incideixen en els debats més amplis sobre cultura-democràcia-ciutadania.

 

 

 

/ PREGUNTA:

Per què cal una política cultural?

 

/ PREGUNTA:

Quina relació hi ha entre política cultural i drets humans?