1 Agost, 2015
Judit Vidiella
Judit Vidiella
Article divulgatiu

Womanhouse

"Womanhouse" va ser un projecte educatiu col·laboratiu realitzat als anys 1970 i considerat com el primer programa d'estudis d'art feminista.

De caràcter innovador, es va realitzar en una mansió abandonada de Hollywood on, després d'una sèrie de tasques de condicionament, es van distribuir les habitacions i els espais entre les 21 estudiants participants per tal que, durant un període de dos mesos, hi realitzessin intervencions, instal·lacions i performances. La casa es va obrir al públic del 30 de gener al 28 de febrer de 1972 i va rebre uns 10.000 visitants abans de ser enderrocada.

Va ser una experiència molt enriquidora per a les participants, no només com a estudiants d'art, sinó també perquè l'impacte mediàtic que va suposar les va dotar d'eines discursives per acceptar les crítiques.

/ DATA D’INICI: 30-01-1972

/ DATA DE FINALITZACIÓ: 28-02-1972

/ URL: http://womanhouse.refugia.net/

/ LLOC: Los Angeles (California). California Institute of the Arts (CalArts).

/ QUI EN SÓN ELS RESPONSABLES?: Judy Chicago i Mirian Schapiro

/ QUI PARTICIPA EN L’ORGANITZACIÓ?: California Institute of the Arts (CalArts). Feminist Art Program.

/ QUI COL·LABORA PER DESENVOLUPAR-LO?: Paula Harper

/ QUINS SÓN ELS SEUS DESTINATARIS?: Les 21 estudiants del programa d’estudis d’art feminista.

 

Les impulsores del projecte col·laboratiu de Womanhouse foren Judy Chicago i Miriam Schapiro que, en col·laboració amb la historiadora de l’art Paula Harper, formaren l’equip del programa. Per fer tallers comptaven, puntualment, amb la intervenció d’artistes locals com Wanda Westcoast, Sherry Brody i Carol Edson Mitchell. A més a més d’acondicionar la casa i realitzar intervencions i instal·lacions en les diverses habitacions (com el “Menstruation Bathroom” de Judy Chicago, la “Nurturant Kitchen” de Vicky Hodgett o la “Bridal Staircase” de Kathy Huberland), durant la setmana les estudiants es trobaven per preparar un programa de peces de performance que reflexionaven sobre les tasques domèstiques, el rol de cura de les dones, les experiències del cos, etc. Entre les performances realitzades destaquen: Waiting, de Faith Wilding; Ironing, de Sandra Orgel o Cock and Cunt Play, de Judy Chicago.

 

El projecte partia de diversos objectius:

 

 

1.- Permetre a les estudiants confrontar-se amb els seus problemes com a dones i prendre consciència de les desigualtats socials de gènere.

 

2.- Experimentar amb processos de creació col·laborativa.

 

3.- Dotar d’autoritat les pràctiques realitzades per dones, i experimentar amb altres formats i materials de producció, però també amb altres contextos de recepció i discursos per analitzar les produccions fetes per dones.

 

 

La metodologia de treball procurava ser sempre col·laborativa i negociada. S’asseien en cercle i, a partir d’un mètode de conscienciació on el fet personal esdevenia polític, es generava un espai per reflexionar sobre la cura, el creixement personal, les opressions socials, la relació entre biologia i rols socials, etc. A partir de les experiències relatades, ja fos en instal·lacions o bé en performances, es generava material de representació amb la intenció de desconstruir els estereotips de gènere.

 

Malgrat la satisfacció i solidaritat que va generar el projecte, la seva intensitat també va provocar una sensació esgotadora, ja que moltes de les estudiants havien de compaginar la seva jornada laboral amb el seguiment del programa i la feina de condicionament de la casa. Això va fer esclatar certes tensions, sumades al caràcter fort de Judy Chicago que, tot i estar sovint absent perquè s’encarregava de buscar finançament i projecció pel projecte, després volia intervenir en les decisions preses pel grup.

 

 

 

/ PREGUNTA:

Com es pot reconstruir aquesta historia performàtica del feminisme lluny d’una tradició educativa i artística que privilegia la figura de l’artista geni individual i de l’obra final? Com es pot donar comptes de la producció col·lectiva i la transformació de l’espai públic i polític, així com de les identitats socials?

 

/ PREGUNTA:

Com podem reprendre la performance com a pràctica d’experimentació i conscienciació avui en dia? Quines qüestions serien importants i vigents d’abordar a través d’aquesta pràctica en l’actualitat?

 

 

/ CITA:

Beatriz Preciado (2004) “Género y Performance”, en La repolitización del espacio sexual. Zehar: Revista de Arteleku-ko aldizkaria, ISSN 1133-844X, núm. 54, 2004, pàgs. 20-27.

 

Son numerosas las performances que surgirán del trabajo colectivo de toma de conciencia. Me referiré simplemente a algunas de ellas. En Scrubbing, Chris Rush limpia el suelo en tiempo real… Aquí la performance aparece como un proceso de repetición regulado a través del que se produce y se normaliza el género. Se trata, como hará más tarde en solitario Marta Rosler en su mítica Semiotics of the kitchen, de poner en evidencia las técnicas de regulación del cuerpo doméstico: la temporalización y la espacialización del gesto a través de la adecuación del cuerpo al instrumento doméstico. Sandy Orgel, mostrará bien su pieza Linen Closet, hibridación de un cuerpo femenino y de un armario de sábanas planchadas, que el producto de la repetición de la acción doméstica (lavar, planchar, etc.) no es otro que la feminidad misma. El cuerpo femenino aparece así como el efecto de la repetición ritualizada de normas de género que la performance, como instancia pública y visible, vendrá a revelar de manera consciente.” 

 

 

/ VÍDEOS:

 

Títol: Cock and Cunt Play. Lloc: Los Ángeles. Any:1974.  Resum: Fragment de l’assaig de la performance realitzada durant el projecte WomahouseQui apareix: La idea era de Judy Chicago, però en el vídeo apareixen les estudiants Faith Wilding i Cheryl Zurlingen, que van ser les encarregades de representar la performance.

 

Títol: WomanhouseAutor: Johanna Demetrakas Lloc: Los Ángeles. Any: 1974. Durada: 47 minuts. Resum:Fragment del documental realitzat per Johanna Demetrakas on es reconstrueix l’experiència del projecte Womahouse. El fragment disponible a la web, reconstrueix l’experència dels visitants a la cuina on Judy Chicago va realitzar la instal·lació titulada The Nurturant Kitchen.

http://www.getty.edu/pacificstandardtime/explore-the-era/archives/v62/

 

 

/ ALTRES FONTS DOCUMENTALS:

 

Blog introductori sobre performance i feminisme.

http://performanceyfeminismo.blogspot.com.es/2011/05/pero-donde-empezo-todo.html

 

En el seu article Género y Performance Beatriz Preciado recupera la tradició històrica feminista de la performance com a eina política útil per visibilitzar com es construeix la identitat de gènere a la nostra societat: a través de pràctiques repetitives quotidianes com el vestir, les tasques domèstiques…

http://www.hartza.com/performance.pdf

 

BIBLIOGRAFIA:

 

Broude Norma y Garrard Mary (Ed.) (1996) The Power of feminist art. New York: Harry N. Abrams. Compilació d’articles de diverses autores sobre els debats i aportacions del feminisme a l’art contemporani en el context americà. Alguns dels capítols reconstrueixen l’experiència educativa de la Womanhouse.

 

Mayayo Patricia (2003) Historias de mujeres, historias del arte. Madrid: Cátedra. Mayayo reflexiona sobre què implica repensar la historiografía en clau feminista, no només recuperant dones artistes invisibilitzades, sinó també problematitzant nocions inqüestionables com ara els conceptes d’‘artista geni’, ‘qualitat’, ‘estil’, ‘història de l’art’, etc.