Polièdrica

Les primeres tendències teatrals d’avantguarda d’Amèrica Llatina es caracteritzen pel seu alt nivell de politització a causa de les dictadures del context llatinoamericà i una imperiosa necessitat de treballar amb i per al poble. A partir de l’observació d’autors com Brecht o Piscator i molt influenciades per la immigració provinent d’Europa que fugia de les guerres mundials, algunes d’aquestes tendències aniran a la recerca d’una metodologia i pràctica pròpies. D’altres, en canvi, cauran en desús degut a la clara orientació d’un missatge polític determinat, molts cops moralista, com el teatre pamflet o teatre proletariat. 

El teatre com a pràctica política també agrupa vàries tendències teatrals amb un lligam directe amb la comunitat, moltes vegades com a resposta a situacions d’opressió, les més representatives de les quals provenen de la recerca estètica i política dels anys 1960 a Amèrica Llatina. També es coneix com a Teatre Popular i descriu no tant un teatre on el dipositari és el poble, sinó un teatre que neix del poble. Més enllà del plaer estètic, el seu objectiu és promoure la transferència a la comunitat dels mitjans de producció teatral. Clar exemple d’això és el Teatre de l’Oprimit desenvolupat per Augusto Boal a Brasil.

Aquí cal citar, també, al pedagog brasiler Paulo Freire que l’any 1962 va desenvolupar una pedagogia de l’educació en la qual es reflecteix el desacord amb els mètodes d’alfabetització a Xile i Brasil en aquells moments. Històricament, la pedagogia de Freire, l’ideari d’Augusto Boal i el Mètode de Creació col·lectiva d’Enrique Buenaventura al Teatro Escuela de Cali (TEC) són part d’un teatre independent, de gran contingut ideològic que, amb les teories de l’antropologia teatral d’Eugenio Barba, posen l’èmfasi en la denúncia, la possibilitat del canvi i la millora social, basant-se en formes d’establir un diàleg social i en el reconeixement de la capacitat dels individus per influir en la societat.