12 abril, 2021
Pep Montes
Pep Montes
Article

I si el problema fos la paraula? (I)

Hem demanat a Pep Montes que, des de l'àmbit de les polítiques de joventut, faci una lectura sobre com el sector cultural de Catalunya vol apropar-se a aquest col·lectiu. En aquesta primera part de la seva reflexió, Montes apunta que institucions i joves no parlen del mateix quan es refereixen a cultura.

En la nostra vida de cada dia, tots som productors culturals d’una manera o d’una altra, en un sentit o un altre. I els joves ho són especialment (…) L’objectiu imperiós de les polítiques públiques hauria de consistir a realçar aquesta creativitat de totes les formes possibles, utilitzant els mitjans convencionals i altres d’experimentals

 

Paul Willis. Cultura Viva. Diputació de Barcelona, 1997

 

 

 

Quan es creuen les etiquetes “cultura” i “joventut” en un cercador apareixen amb molta freqüència projectes de dinamització pensats des de la intervenció socioeducativa, tot sovint com a eines d’aproximació a col·lectius juvenils en situació de desavantatge social i donant valor a les dinàmiques comunitàries. En la majoria de casos, aquests projectes els promouen departaments públics de joventut, serveis socials i equipaments cívics o socioculturals. És a dir, dispositius tècnics que usen la cultura o l’art com a instruments per assolir una finalitat social. Són molt més escasses, tot i que hi ha destacades excepcions, les referències que tenen origen en les àrees de cultura de les nostres administracions i en els equipaments culturals. I doncs?

 

Aquesta constatació no deixa de ser paradoxal, perquè no és gaire difícil detectar un punt d’ansietat en els responsables de polítiques i institucions culturals quan, en la seva cerca i promoció de nous públics, es demanen on són els joves i com se’ls pot atraure. Tot i que sempre és possible trobar experiències exitoses i interessants, el nexe més comú entre la majoria de demandes d’aproximació als joves és una certa frustració. Si no és com a públic captiu a través de centres educatius, allò que se’ls proposa gairebé mai no rep l’interès espontani dels joves i, quan ho aconsegueix, és habitualment a través d’iniciatives esporàdiques, limitades en el temps, isolades com a bolets, que no generen pràctiques ni hàbits continuats. Tot plegat constata, de fet, que només esforços de mediació molt intensos permeten alguna connexió, breu i puntual, en la qual es posa de manifest que uns (institucions) i altres (joves) parlen llenguatges diferents per referir-se a coses sobre les que no aconsegueixen posar-se d’acord.

 

 

 


Les propostes de les institucions culturals rarament reben l’interès espontani dels joves


 

 

 

Des d’un altre punt de vista, els responsables dels àmbits de joventut tenen un nivell d’èxit relativament elevat en programar esdeveniments que, amb els joves com a protagonistes, fan ús d’algun tipus de manifestació cultural o expressió artística. Les actuacions en aquest àmbit reben habitualment valoracions positives, però els seus destinataris actius, aquells que no es limiten a participar-hi com a simples espectadors, són quantitativament escassos. La falta de massa crítica fa difícil que unes pràctiques qualitativament interessants sedimentin i generin l’esperança d’una futura universalització d’aquest tipus de serveis. El perfil dels participants respon al de nois i noies que ja compten amb algun nivell d’organització i que tenen un cert recorregut en el món de la pràctica artística. Han hagut de superar en solitari i sense suports manifestos alguns estadis d’aproximació a una idea de cultura comunament acceptada, connecten per vies casuals, excepcionals o inesperades amb els dispositius tècnics de joventut i, en general, ja compten amb algun recurs propi i capacitat prèvia de programar. És així com ens sentim cofois, després de contactar amb ells, per haver agendat concerts, per la possibilitat d’explorar formes de street art, per acompanyar batalles de rap freestyle o per donar visibilitat a algunes pràctiques audiovisuals interessants. Però, si a algú se li ocorre fer una avaluació rigorosa d’aquests programes exitosos, s’adona que s’ha treballat l’experiència artística amb un nombre de joves que suposa entre l’1 i el 2 per cent de la població objectiva a la que s’adrecen.

 

En una primera aproximació a aquesta problemàtica podríem dir que, d’una banda, la intervenció des de l’òptica de les polítiques de joventut connecta amb relativa claredat amb els joves i la seva pulsió expressiva, però els falta múscul per fer el salt d’escala que permetria arribar a un percentatge significatiu de la població juvenil. D’altra banda, les polítiques culturals usen els recursos (pocs o molts) de què disposen per promoure un model d’educació en la pràctica artística que té com a punt de partida una posició de control del discurs cultural que no facilita ni l’aproximació dels joves ni el reconeixement de les seves pràctiques quotidianes com a formes d’expressió artística.

 

No pretenc reduir la dificultat d’aquesta qüestió a dues afirmacions esquemàtiques com les que acabo de fer, i assumeixo que formulades sense matisos ni context són molt problemàtiques. Intentaré afegir-hi, per tant, alguns matisos rellevants. Apunto algunes idees o pistes que podrien ajudar a entendre les dificultats que tenen les polítiques culturals i de joventut per empatitzar amb les motivacions dels joves que practiquen alguna forma d’expressió (pública o no) que podríem identificar com a cultura o art.

 

 

 

 

Què entenen uns i altres per cultura?

 

Les dades estadístiques ens diuen, en contra del que afirmen els tòpics desinformats, que els joves no només no consumeixen ni desenvolupen pràctiques culturals en menor mesura que el conjunt de la població, sinó que en la majoria de modalitats ho fan amb més freqüència i intensitat. Les diferències entre generacions tenen més a veure amb elements qualitatius que no pas quantitatius, i es singularitzen en la manera d’accedir al consum, en la motivació i la significació que donen a les seves pràctiques culturals, i en l’ús peculiar, que podríem qualificar de creatiu, que fan dels seus hàbits quotidians vinculats al lleure i la diversió.

 

A efectes d’aquest article ens interessen algunes de les consideracions que fan els professors Antoni Ariño i Ramon Llopis en el treball La participació cultural de la joventut catalana 2001-2015 ­­[Informes CoNCA IC12 (2016)] [1]. Aquests acadèmics de la Universitat de València ens diuen, entre moltes altres coses, que no hi ha contradicció en els joves entre l’interès que senten per la cultura digital i audiovisual i les formes clàssiques de cultura, i que ambdues tenen cabuda simultània en el seu catàleg de pràctiques amb un nivell d’acceptació similar. La primera constatació que ens interessa, per tant, és que hem d’eliminar la suposada falta d’interès dels joves com a excusa per a la ineficàcia de les nostres polítiques culturals.

 

Però Ariño i Llopis ens alerten, també, sobre l’existència d’un fenomen d’exclusió quan comproven que no tenim dades significatives de participació cultural en segments rellevants de la població caracteritzats per nivells socioeconòmics baixos i amb un escàs capital educatiu. Es pregunten si res del que fa aquesta part de la població es pot considerar com a cultura. Cap de les seves activitats quotidianes té elements creatius i d’expressió suficients com per aproximar-se a alguna forma de manifestació artística? Lògicament, no és pas aquesta, la seva resposta. Ens suggereixen, més aviat, que no tenim eines ni coneixements per interpretar aquestes activitats adequadament. Si aquest argument fos cert, estaríem dient, ras i curt, que no reconeixem com a pràctiques culturals activitats i interessos quotidians d’un segment rellevant de la població, senzillament perquè no disposem d’instruments d’anàlisi adequats per mesurar-les. És per això que els joves que formen part d’aquests sectors o perfils socioeconòmics queden al marge de les polítiques presumptament universals de cultura i joventut?

 

 

 


Quines són les pràctiques creatives dels joves que les institucions no reconeixen com a culturals?


 

 

 

Els interrogants suggerits són inquietants, però tots ells es poden reduir, al cap i a la fi, a una pregunta prou simple. Quines són les pràctiques culturals o creatives que els dispositius tècnics de les administracions i les institucions culturals no reconeixen com a tals malgrat els joves les realitzen habitualment?

 

Els estudis qualitatius i les consultes d’opinió realitzades als joves en l’àmbit de les polítiques públiques locals detecten cada cop amb més freqüència la identificació de la noció de cultura amb una idea rígida i estàtica, que respon a uns models clàssics que, si bé no queden exclosos dels seus interessos, sí que s’allunyen de la seva concepció del lleure i el gaudi. Cultura és un concert de música clàssica, la lectura d’un llibre, un espectacle teatral amb escenari i butaques o anar a veure una pel·lícula al cinema. En canvi, una sèrie visualitzada al mòbil des d’una plataforma, un concert en viu, connectar-se i navegar per internet, l’ús de les xarxes socials, l’skate, un videojoc, sortir a comprar roba i participar en una batalla de galls és diversió.

 

Si els ho preguntem a ells, és possible que els joves ens diguin que la cultura no els interessa, simplement perquè han assumit que cultura és una cosa molt diferent d’allò que ells fan quotidianament i que és justament el que omple la seva vida de sentit. Paradoxalment, els que treballem en l’àmbit de la joventut i la cultura de proximitat ens escarrassem per identificar aquestes pràctiques plenes de significat per a ells i que contribueixen a construir la identitat juvenil. Les voldríem entendre per incorporar-les al catàleg de fenòmens o manifestacions comunament acceptats com a culturals. Tot això, davant de l’aparent indiferència dels joves.

 

Sembla que no ens entenem, oi? El problema, així doncs, és la paraula “cultura”?

 

 

 

 

És la diversió, estúpids!

 

Quan, amb una mostra prodigiosa de gosadia, ens atrevim a afirmar que alguna cosa que fan els joves té a veure amb la cultura, topem amb una doble barrera. La primera respon a l’estandardització de les manifestacions culturals, que només són visibles quan es presenten a través d’alguna forma de consum amb contraprestació econòmica i vehiculades per una classificació rígida de disciplines i sectors que ignora qualsevol cosa a la que no es pugui atribuir una etiqueta. La segona, en canvi, es relaciona amb el propi refús dels joves, que no senten cap necessitat de validar les seves pràctiques quotidianes amb una cotilla que els ve estreta i que identifiquen amb un món que els és aliè. Els estem dient que els seus espais de relació a les xarxes és cultura? Que anar de festa a un concert és pràctica cultural? Que la roba, l’estil i els guarniments físics són una forma d’expressió? I un videojoc? O que els salts amb skate, patins o patinet són una forma d’identitat? Sortir de nit per pintar parets és una via de compromís? Construir el propi estil en combinar les propostes de diferents influencers es pot convertir en una línia estètica? Que la narrativa de les rimes rapejades és poesia? No. Això no és cultura, això és diversió. Però, llavors, la cultura no és divertida? Encongiment d’espatlles.

 

El document Factors que incideixen en la participació cultural de la gent jove de Catalunya [Informes CoNCA IC20 (2020)] [2] , aprovat pel plenari del CoNCA i elaborat per un equip dirigit per Jaume Colomer, explica en les conclusions del seu estudi de camp que es detecten prejudicis dels joves respecte a la paraula cultura. Associen aquesta paraula amb pràctiques institucionalitzades o serioses, i generalment no la fan servir per descriure les seves activitats de lleure. La cultura és una cosa i, l’oci, una altra. L’oci és voluntari, i la cultura té a veure amb aprenentatges i massa sovint es percep com a una pràctica obligatòria en el marc del sistema educatiu.

 

 

 


Per als joves, la cultura és una cosa, i l’oci una altra. Perceben la cultura com una pràctica obligatòria en el marc del sistema educatiu


 

 

 

En una sèrie llarga de converses mantingudes el novembre de 2020 amb joves de Reus en el marc dels treballs previs per a la elaboració del pla local de joventut de la ciutat, nois i noies de diferents perfils, entre els quals destacaven els que fan algun tipus d’activitat artística, ens  explicaven que estan saturats. Els efectes de la pandèmia i les restriccions d’activitat no fan altra cosa que accentuar situacions que s’arrosseguen des de molt abans. L’atur, la pressió d’uns estudis encarats a la obtenció de qualificacions mínimes, feines precàries, la perspectiva d’un llarg període de temps de vida a la casa dels pares abans de poder fer la seva, dificultats econòmiques… En aquest context, quan finalitzen les seves activitats “obligatòries” (la jornada laboral o els estudis), tenen la necessitat d’evadir-se i relaxar les seves emocions. Defugen la norma i els límits, i trien la desconnexió. Alguna part de les activitats que realitzen amb aquest objectiu són cultura?

 

Des d’una concepció oberta del que és la praxi cultural, no tindríem cap inconvenient a respondre afirmativament a aquesta pregunta. Però ells no tenen (senten) cap necessitat de ser reconeguts en aquest àmbit. Per què ho haurien de voler? La seva prioritat és alleujar una situació de tensió i l’objectiu essencial és trobar facilitats per a les activitats que proporcionen aquest alleujament. Si perceben que la cultura és una noció lligada a uns paràmetres predefinits, a uns sabers que venen donats, a consideracions sobre el nivell, la qualitat o l’excel·lència, a unes institucions que tenen un discurs prèviament elaborat, tancat, canònic i poc penetrable des de la perifèria de la vida social, difícilment tindran cap interès a ser-hi reconeguts.

 

 

 

 


Continua amb la segona part de l’article aquí


 

 

 

 

Referències

 

[1] [2] El Consell Nacional de la Cultura i de les Arts (CoNCA) és un organisme de la Generalitat de Catalunya, inspirat en el model anglosaxó dels arts councils per al foment i expansió de la cultura. Entre les seves funcions, assessorar al Govern en el conjunt de la política cultural i vetllar pel suport a la creació artística.

 

 

 

 

Sobre l’autor

 

Pep Montes és llicenciat en Ciències de la Comunicació i Màster en Gestió Cultural. President d’una cooperativa de treball associat de serveis socioculturals entre 1992 i 2006, gerent de l’Ateneu Barcelonès de 2005 a 2009, director del Consell Nacional de la Cultura i les Arts (CoNCA) entre 2009 i 2011, i des d’aquesta data, gerent de l’Associació Catalana d’Empreses del Lleure, l’Educació i la Cultura, (Acellec). Consultor independent en cultura, joventut, comunicació i gestió d’organitzacions.