Polièdrica

Torna a la primera part de l’article

Com ho fem?

No cal donar resposta als interrogants plantejats fins aquí per adonar-nos que cal, d’una banda, un canvi de perspectiva tècnica en les polítiques que busquen connexió entre els joves, la cultura i la creativitat i, d’una altra banda, modificar els criteris temporals i econòmics amb que construïm les polítiques. Hem de fer les coses de manera diferent, sostenir els canvis en el temps per consolidar-ne l’eficàcia, i canviar la prioritat de la despesa. Vegem-ho.

Sortim de les institucions

La premissa amb què treballen la majoria de departaments, institucions o equipaments culturals quan es plantegen una aproximació als joves és la voluntat de construir ofertes que captin el seu interès per atraure’ls. Que vinguin a casa nostra i descobriran un món nou. Podria semblar una actitud molt progressista perquè proposa modificar el propi discurs per adaptar-se a uns interessos diferents, però aquest plantejament topa amb dues dificultats essencials. La primera és que observa els joves com un tot homogeni, com si només hi hagués una manera de ser jove. Si fem les coses d’una determinada manera, els joves vindran. Aquesta manera no existeix. O, més ben dit, hi ha milers de maneres diferents de ser jove. No tenim una  fórmula magistral. I la segona dificultat és que, segurament de manera involuntària, té un rerefons paternalista. Proposa als joves que descobreixin la cultura com si ells no sabessin què és o no fessin pràctiques culturals. Com si la seva vida fos un desert en termes culturals. Ja hem explicat que, si alguna cosa no els falta són activitats d’oci, lúdiques, expressives, socials o comunitàries, activitats a les quals ens hauríem de poder aproximar sense menystenir-les. I aquesta és la clau. Abans d’oferir-los res que imaginem que els pot interessar, hem de saber amb certesa què els interessa. Però és molt difícil conèixer la realitat a distància, darrera de les quatre parets de la nostra institució o equipament. Quants equipaments culturals disposen d’algun professional (no gosem dir un equip) destinat a fer un treball en medi obert? Un educador, un mediador, un prospector, un investigador… Una persona, al cap i a la fi, amb la missió de descobrir pràctiques culturals o artístiques relacionades de prop o de lluny amb les finalitats de la seva institució, realitzades per joves o col·lectius juvenils en els seus entorns de confiança?

Quants equipaments culturals disposen d’algun professional (no gosem dir un equip) destinat a fer un treball en medi obert?

Més observació i menys intervenció

El llenguatge ens delata. Parlem d’intervencions quan expliquem quines tasques o actuacions realitza la nostra institució. Però si el nostre propòsit inicial és conèixer, la simple idea d’intervenció és contraproduent. Quan intervens modifiques, alteres, transformes. Si volem conèixer interessos i pràctiques juvenils, ens hem de contenir i evitar la irrupció barroera en els seus espais d’expressió. Caldria, simplement, observar. Conèixer-los. Interessar-nos tant per les seves pràctiques com per la significació que hi donen. Cal desprendre’ns del paternalisme. Allò que fan els joves ja era interessant abans que nosaltres hi arribéssim. Cal, per tant, adoptar una actitud respectuosa, fins i tot humil, per descobrir com és el món en el qual els joves se senten còmodes, per tenir alguna possibilitat d’entendre quines coses hi fan i perquè les fan.

Altaveu

Una altra de les expressions habituals quan treballem amb joves és la voluntat de “donar-los veu”. Altre cop, amb la millor de les intencions (sí, oi?), tendim a menystenir-los. Els joves ja tenen veu i, de fet, l’usen constantment. El que els falta, probablement, és un altaveu, la capacitat d’eixamplar el radi de la seva influència, la possibilitat d’anar més enllà del seu entorn de confiança. Un cop hem sortit de la institució i observat què fan, la primera passa i la més efectiva del nostre treball no consisteix a modificar o alterar la seva activitat, sinó a fer-la visible i audible. Donar-los la possibilitat que allò que fan i diuen, sigui el que sigui, arribi una mica més enllà. Identificar les formes d’expressió juvenil i tibar les costures dels mecanismes de difusió (mitjans, exhibició, distribució) per tal que s’obri alguna escletxa a través de la qual s’hi puguin colar.

Reconeixement o valor?

En volen, de reconeixement, els joves? Tothom en vol, de reconeixement. Però no a costa de desvirtuar allò que fan, diuen o pensen. Ja hem vist que una concepció monolítica del que entenem per cultura dificulta que els joves identifiquin allò que fan i els interessa com a part d’aquest món que perceben com a seriós, institucional i poc flexible. Si reconèixer les seves formes d’expressió implica entrar en aquest món de regles predeterminades, serà difícil que hi tinguin cap interès. Si, efectivament, hem mirat de limitar la nostra “intervenció”, si observem les seves formes d’expressió no per interpretar-les sinó per entendre-les, si els facilitem algun recurs per fer-los d’altaveu… Llavors, allò que aconseguim, en bona lògica, és donar valor a les seves pràctiques. Els direm que el que fan, al marge de valoracions estètiques o morals, és interessant per si mateix, pel simple fet que és el mecanisme d’expressió que han triat i perquè ells li donen un significat. I quan conferim valor a una pràctica, en el fons el que estem dient és que portar-la més enllà del context en la que neix és desitjable. Diem, de fet, que és una aportació a la comunitat. I és en aquest punt quan realment estem començant a generar un pont entre el que canònicament entenem com a cultura i les formes d’expressió vives i actuals dels joves. Els estem dient que allò que ells fan enriqueix i millora el capital cultural de la comunitat.

La connexió

Només quan hem fet un recorregut similar al descrit fins aquí, per aproximar-nos, observar, entendre, fer d’altaveu i donar valor a pràctiques culturals i artístiques que fins ara desconeixíem, és quan té sentit generar llaços entre les institucions, els seus continguts, els seus programes de difusió i les possibles vies de programació i intervenció en relació amb els joves. En reconèixer el valor de la seva activitat els donem carta de naturalesa com a agents actius de la comunitat. Com que acceptem la seva veu i li oferim un altaveu per a fer-la audible poden interactuar, també, amb els continguts i el discurs de les institucions i equipaments. Poden opinar, criticar, transformar, modificar, reproduir o, perquè no, imitar. Construeixen un nou criteri o discurs que neix del creuament entre els continguts que posem a la seva disposició i la seva veu, consolidant una nova posició com a agents culturals. Des d’aquest punt de vista, la institució està demanant als joves que proposin una perspectiva diferent, basada en la seva veu singular, per interpretar els continguts dels centres culturals i oferir-los sota el focus d’una nova llum, nascuda dels interessos, sensibilitat i estils juvenils. Els tractem, d’aquesta manera, com a agents culturals plenament vàlids, amb capacitat de crear alguna cosa nova, i no només com a vehicle de projecció dels nostres continguts.

La transformació

Una institució cultural viva ha d’acceptar sempre la possibilitat de la pròpia transformació a partir de la interacció amb els seus usuaris. No té gaire sentit omplir el nostre discurs del desig d’atraure nou públic si no oferim a aquest públic la possibilitat d’expressar-se a través del contingut que posem a la seva disposició i de la interpretació que en fan. Si hem tingut un mínim èxit en l’aproximació als joves, hem donat valor a les seves formes d’expressió, i els oferim eines per tal que ho continuïn fent, tot ampliant el seu radi d’acció i influència, estarem cultivant en ells una pulsió creativa que hauran de satisfer amb noves eines, tècniques i recursos. És en aquest punt que visitar un museu serà no només interessant en termes abstractes, sinó útil en termes pràctics. I qui diu un museu, diu un teatre, una biblioteca, una sala expositiva, un auditori o qualsevol espai que acumuli, organitzi i mostri continguts culturals. Si la primera aproximació a un museu és a partir de l’exposició d’un coneixement ja tancat i definit, serà difícil que la majoria de joves hi trobin una connexió amb el seu món. En canvi, si aquesta aproximació es fa com a vehicle per donar sortida a uns interessos i continguts netament juvenils que abans hem buscat, detectat i posat en valor, el camí serà molt més planer. 

Una institució cultural viva ha d’acceptar sempre la possibilitat de la pròpia transformació a partir de la interacció amb els seus usuaris

Un espai diferent

Si acceptem que en un centre cultural s’ha de generar discurs i algun tipus de producte creatiu a partir de la interacció entre els seus continguts i la voluntat i els interessos dels usuaris, ens cal concebre un espai que faciliti aquesta funció. No cal transformar radicalment els nostres equipaments, però potser cal afegir-hi zones complementàries en les que la visita activa dels seus usuaris enriqueixi i, fins i tot, transformi el discurs. Ens cal deixar una porta oberta a aquesta transformació i, a més, és clar, cal promoure-la. I quan ens referim singularment als joves, hem d’associar aquest espai a la sensació de llibertat. Cal un entorn amable i de confiança, amb llibertat d’ús dels recursos que s’hi disposin i que, d’altra banda, tampoc fa falta que siguin molt costosos. Un cop hem atret els joves, donant valor a les seves propostes i interessos, hem de correspondre a la seva visita amb eines per tal que puguin desplegar-los i donar-los una nova dimensió gràcies al contacte i la relació amb el nostre equipament. Un escenari, un micròfon, uns papers, un mural, un equip informàtic, una xarxa, una zona de trobada, una cartellera, un projector, una taula, accés al contingut de la institució, acompanyament professional… I deixar que passin coses.

Treballem per a la majoria

És molt fàcil caure en “l’elitització” dels públics de la cultura quan les úniques ofertes d’ús actiu dels recursos de les institucions s’adrecen a aquells que ja tenen un bagatge cultural o creatiu definit. És molt gratificant treballar amb els “iniciats”, perquè la resposta és immediata, el resultat evident i la possibilitat de lluïment està garantida. Però, és aquesta la missió central d’un equipament cultural públic? El repte essencial rau en la capacitat d’aproximar-se al comú de la ciutadania i, per al cas que ens ocupa aquí, al comú dels joves. Per això és necessari treballar amb la perspectiva que suggerim en aquest article: cal sortir a buscar-los. Si confiem només en la nostra capacitat d’atracció, rebrem únicament aquells que tenen una predisposició al consum cultural, ja sigui pel seu capital educatiu, per hàbits adquirits, per contacte o relació amb sectors creatius o per raó del seu entorn socioeconòmic. És a dir, la minoria. Eixamplar el radi d’usuaris, en canvi, requereix connectar amb algun interès o pulsió més general, que tingui possibilitat d’èxit no perquè rebaixi el nivell del discurs, sinó perquè trobi en algun element de la cultura l’encaix amb una necessitat universal. Quan parlem de joves ens referim a persones que es troben en un moment vital de recerca i experimentació, dirigit a la construcció d’una identitat que troba suport en les relacions grupals i la socialització. Les petites comunitats d’interessos (grups d’iguals) en el marc de les quals els joves, amb major o menor consciència d’estar-ho fent, construeixen el seu projecte de vida, no són altra cosa que mecanismes d’expressió. En funció de les circumstàncies i entorns de cada grup, s’expressen angoixes, frustracions o mancances, però també desitjos, il·lusions, neguits o inquietuds i, en tot cas, sempre són emocions que han de ser exterioritzades d’una manera o altra. Aquest és un element comú en tots els joves, adaptat a les circumstàncies de cadascú. I per això ha de poder ser, també, un vehicle universal per connectar amb la cultura. Allò que viuen i fan els joves té valor, la cultura és el medi en el qual es desplega tot aquest capital humà i els departaments, institucions i equipaments culturals han de poder ser un vehicle essencial per expressar-ho.

El coneixement dels interessos juvenils i dels estats emocionals amb què els expressen fa necessari el treball de proximitat

Moltes i petites

La voluntat d’universalitzar l’accés als joves a través del model que proposem no passa, lògicament, per generar ofertes de servei o activitat massives, sinó per multiplicar la quantitat i la freqüència d’actuacions diverses arreu del territori. El coneixement dels interessos juvenils i dels estats emocionals amb què els expressen fa necessari el treball de proximitat que, per definició, només es pot articular a través del contacte directe amb grups de grandària limitada. És així com la tècnica d’aproximació i interactuació amb els joves s’ha de desplegar a través de múltiples actuacions de petites dimensions, de manera periòdica i sostinguda en el temps.

Els professionals

No hi ha treball de proximitat si no hi ha professionals especialitzats que l’implantin. L’aproximació i la capacitat d’entendre les lògiques d’expressió juvenil fan necessària la creació de vincles de confiança entre els qui despleguen la voluntat de servei públic de la cultura i els que n’han de ser objecte d’interès i subjecte d’actuació. És imprescindible, per tant, generar equips d’educadors i mediadors que, amb base en la institució o equipament cultural, treballin en medi obert, sobre el territori. Han de combinar la capacitat clàssica de connectar i generar vincle emocional dels dinamitzadors juvenils (polítiques locals de joventut) amb una certa capacitat de conceptualització des del punt de vista de l’art i la creació (mediació cultural). Aquesta doble funció es pot personificar en tècnics que incorporin les competències necessàries o bé amb equips combinats des d’unitats tècniques d’intervenció diferents que posen en comú competències i capacitats. Aquesta segona opció, gens fàcil d’articular a la pràctica, tindria l’avantatge que les actuacions servirien, al mateix temps, tant a objectius propis de les polítiques de joventut com de les polítiques culturals. Els optimistes que encara hi creuen, podrien parlar de treball transversal. El dibuix ideal, per tant, seria el d’un programa dissenyat, aprovat i executat alhora per un departament de joventut i un departament de cultura o un equipament cultural concret.

El nostre ideal és un programa dissenyat, aprovat i executat per un equip mixt de professionals de joventut i de cultura

La feina d’aquests equips, tal com hem anat apuntat fins aquí, consistiria essencialment a aproximar-se als joves en els seus entorns de confiança per conèixer les seves pràctiques d’oci, expressió o diversió, amb la màxima obertura i sense gaires límits teòrics. En conèixer-les, s’identificaria el potencial d’expressió pública que aquestes pràctiques poguessin tenir i la connexió amb formes creatives o artístiques, vinculades o no a disciplines concretes. La connexió entre la voluntat prospectiva del projecte públic i els interessos dels joves es podria traduir en la disposició de recursos o suports per tal que les pràctiques juvenils creixessin, tinguessin més o millor difusió, guanyessin visibilitat i evolucionessin en combinar les seves lògiques internes i l’acompanyament dels mediadors. L’aprofitament dels recursos propis de la institució o l’equipament vindria donat pel propi desplegament de l’actuació, i la connexió amb “nous” agents culturals s’hauria completat, obrint portes de treball en el futur immediat des de la perspectiva, tant de les institucions culturals com de les polítiques de joventut. Intersecció.

Recursos humans

Entesa i adoptada aquesta nova estratègia d’intersecció entre lògiques institucionals i juvenils, la clau de volta radica en la força de treball. No es pot anar més enllà de les parets de la institució, trepitjar el carrer per aproximar-se als espais de confiança juvenil i mediar sobre el territori sense una dotació significativa de recursos humans. Es poden fer tantes elucubracions tecnocràtiques com es vulgui, però la combinació de les tasques socioeducatives i de mediació cultural només es pot dur a la pràctica amb professionals que exerceixin les seves funcions de servei públic des d’aquesta perspectiva. Sense una nova aposta pels recursos humans destinats a aquestes tasques, tots els plantejaments teòrics queden reduïts a zero.

Sense exclusions

El model de treball que hem desenvolupat aquí ha de coexistir, naturalment, amb altres línies d’actuació i en cap cas no es planteja com a excloent. Més aviat el contrari: bona part del seu èxit depèn de la complementarietat que s’estableixi amb programes que en la majoria de casos ja existeixen i que queden coixos, no perquè es desenvolupin de manera incorrecta, sinó perquè no poden abastar l’ampli ventall de necessitats plantejades. En el rerefons d’aquesta estratègia de treball hi ha la voluntat d’universalitzar la cultura, entesa com a servei públic i amb criteris d’inclusivitat. En aquest sentit és interessant fer una ullada a l’Enquesta de Participació i Necessitats Culturals de Barcelona, presentada el febrer de 2020 per l’Institut de Cultura de Barcelona (ICUB). Remarquem la data de la seva presentació per constatar que el ventall de necessitats i mancances que s’hi descriuen no tenen res a veure amb els efectes de la crisi per la Covid-19, en un moment en què sembla que tots els nostres mals venen del virus. La malura de la desigualtat ja la patíem des de força abans de la crisi sanitària que, si de cas, s’ha encarregat de posar-la en evidència i multiplicar-ne els efectes. L’enquesta mostra les desigualtats en l’accés a la cultura a la ciutat de Barcelona i n’explora les causes. En aquesta línia és especialment interessant seguir la trajectòria de l’investigador Nicolás Barbieri, que ha liderat el treball i que compta amb una àmplia trajectòria en la recerca i denúncia de les desigualtats i el seu efecte en la limitació d’accés i gaudi dels drets culturals.

En qualsevol cas, l’estratègia d’aproximació del món de la cultura i l’art a les realitats juvenils no ha de substituir sinó complementar els programes de difusió activa dels fons dels centres museístics i de patrimoni, de les línies expositives que cerquen el contacte amb nous col·lectius de creadors, amb la feina de centres de creació o producció artística i, molt singularment, amb els projectes d’integració de la vivència artística i creativa en els centres d’ensenyament, dels quals tenim mostres excel·lents pel que fa la qualitat, però malauradament escassos pel que fa a la seva extensió i capacitat. És a dir, que tots aquests programes, sent positius i necessaris, són insuficients per accedir a àmplies capes de joves que tenen una relació escassa o nul·la amb els sistemes de difusió cultural i estímul de la creativitat que promouen les institucions. En definitiva, i per dir-ho d’una manera clara i senzilla: el problema no rau en les coses que fem sinó en les que no fem.

Un canvi d’estratègia

Tenim tan institucionalitzat el saber i el coneixement sobre què és cultura i què es art, que n’expulsem els joves. El viuen i el perceben com un món tancat que només t’admet si n’acceptes unes regles predeterminades. És probable que no hi hagi aquesta intenció en la gran majoria d’agents culturals que actuen des de l’Administració, però el contacte planer i quotidià amb els joves demostra que aquesta és la percepció que en tenen. Més enllà de preguntar-nos perquè es produeix aquesta dissonància entre els objectius teòrics de les polítiques culturals i la manera com arriben efectivament als joves, cal modificar en allò essencial l’estratègia d’aproximació al problema.

Per treballar amb els joves hem de programar menys i observar més. Observar quines i com són les dinàmiques i les pràctiques juvenils, valorar-les en si mateixes, pel que són, i no per la projecció que en podríem fer en el marc del que entenem per cultura. Observar sense intervenir, facilitar altaveus, oferir recursos, atorgar valor i propiciar el diàleg amb un sistema de polítiques culturals que està poc acostumat a baixar a l’arena i a qüestionar-se a si mateix. Potser no cal, tampoc, que ens posem permanentment la paraula cultura a la boca. Allò rellevant és fer-ne i promoure que se’n faci. I el nom que el triï cadascú. Els joves, també.

* No et perdis res del que anem publicant! Subscriu-te gratuïtament aquí *