La condición postmoderna
En aquest llibre, Lyotard introdueix el terme post-modernisme en filosofia, definint-lo com una actitud d'incredulitat cap a les meta-narratives i presentant la cultura post-moderna com el final d'aquestes grans narratives globals i totalitzadores que han organitzat fins ara els nostres coneixements i experiències.
Segons Lyotard, la ciència destruirà les seves pròpies meta-narratives reemplaçant el seu totalitarisme pel relativisme d'una pluralitat de petites narratives en competència, fent així més estret el contacte entre coneixement i poder.
/ AUTOR@(S) O COORDINADOR@(S): Jean François Lyotard
/ ANY DE PUBLICACIÓ: 1987
/ CIUTAT DE PUBLICACIÓ: Madrid
/ EDITORIAL O ENTITAT FINANÇADORA: Ediciones Cátedra
/ ISBN: 9788437604664
La forma en la que Lyotard elabora la noció de ‘performativitat’ és diferent de la de Judith Butler. Lyotard parla de la “performativitat” com el principi on els jocs del llenguatge científic i la tecnologia passen a ser la forma més eficaç d’obtenir una prova científica d’alguna cosa i un rendiment òptim: màxima producció amb el mínim esforç. No obstant això, ambdós consideren l’estreta relació que hi ha entre saber i poder. Per a Lyotard, el saber s’ha convertit en una força de producció: es competeix per dominar la informació, la qual cosa porta a replantejar el paper de la formació. El saber es difon no pel seu valor formatiu, ni per la seva importància política o administrativa, sinó en relació al seu esquema de mercat. S’ha convertit, doncs, en la principal força de producció i, per tant, han desaparegut els relats únics per donar pas a la multiplicació de les veritats parcials i als discursos que són validats només parcialment i per un temps finit.
El nou estatus del saber de què parla Lyotard connecta amb l’emergència de la relativitat dels punts de vista, la crisi de les ideologies i la visió única dels “grans relats històrics”, que han perdut credibilitat. El principi que serveix de guia és l’optimització de les actuacions, que es resumeix en un augment de la quantitat d’informació (output) i una disminució de l’energia invertida (input) per obtenir-la. El saber científic se subordina a la producció, es converteix en força de producció. La norma no és el fet vertader o just, ni el saber mateix com a tal, sinó allò que resulta més eficient.
La performativitat es dóna, també, en l’ensenyament. L’ensenyament universitari, per exemple, s’encamina a formar les competències “indispensables” per al sistema social. D’aquí la importància donada a totes les disciplines que es refereixen a la innovació tecnològica. La performativitat constitueix el criteri que afecta els processos d’ensenyament a les universitats i institucions d’educació superior actuals, de manera que aquestes es converteixen en subsistemes del sistema social i són sotmeses a la dinàmica de la resolució de problemes de la societat mateixa.
D’aquesta forma es genera una visió pragmàtica del paper que ha de complir la transmissió de coneixements: ja no té una finalitat especulativa o emancipadora que legitimi els sistemes d’ensenyament, sinó la generació de professionals que s’inscriguin en el sistema. El principi de la performativitat té com a conseqüència la subordinació de les institucions d’ensenyament superior als poders fàctics.
Aquesta aportació de Lyotard ens porta a replantejar-nos si els sabers, pràctiques educatives i recerques en el camp de les humanitats i les arts es poden regir pel criteri de performativitat emprat per Lyotard i, més encara, en les pràctiques col·laboratives l’objectiu de les quals no són els valors pragmàtics de mercat, sinó les pràctiques emancipadores i crítiques.
/ PREGUNTA:
La condición postmoderna examina el coneixement, la ciència i la tecnologia a les societats capitalistes avançades. En especial, la relació estreta entre poder i coneixement, i els mecanismes de legitimació en la producció de saber. Aquest text permet obrir un debat sobre els canvis en la formació, més al servei dels criteris de mercat: eficàcia, inversió, competitivitat laboral… Això ens porta a repensar quin ha de ser el paper dels espais i iniciatives educatives col·laboratives com a contextos de resistència i reflexió crítica de l’estandarització del coneixement.
/ CITA:
Lyotard Jean-François (1987 [1979]). La condición postmoderna: Informe sobre el saber. Madrid: Ediciones Cátedra. Pàgina 40.
Así adquiere forma la legitimación por el poder. Éste no es solamente la buena performatividad, también es la buena verificación y el buen veredicto. Legitima la ciencia y el derecho por medio de su eficacia, y ésta por aquéllos. Se autolegitima como parece hacerlo un sistema regulado sobre la optimización de sus actuaciones. Pues es precisamente ese control sobre el contexto el que debe proporcionar la informatización generalizada. La performatividad de un enunciado, sea éste denotativo o prescriptivo, se incrementa en proporción a las informaciones de las que se dispone al respecto de su referente. Así el incremento del poder, y su autolegitimación, pasa ahora por la producción, la memorización, la accesibilidad y la operacionabilidad de las informaciones.
/ CITA:
Lyotard Jean-François (1987 [1979]). La condición postmoderna: Informe sobre el saber. Madrid: Ediciones Cátedra. Pàgina 42.
“El efecto que se pretende obtener es la contribución óptima de la enseñanza superior a la mejor performatividad del sistema social. Una enseñanza que deberá formar las competencias que le son indispensables a éste último. Son de dos tipos. Unas están destinadas de modo más concreto a afrontar la competición mundial. Varían según las «especialidades» respectivas que los Estados-naciones o las grandes instituciones de formación pueden vender en el mercado mundial. Si nuestra hipótesis general es verdadera, la demanda de expertos, cuadros superiores y cuadros medios de los sectores de punta indicados al comienzo de este estudio, que son el objetivo de los años venideros, se incrementará: todas las disciplinas referentes a la formación «telemática» (informáticas, cibernéticas, lingüísticas, matemáticas, lógicas…) deberían ver que se les reconoce una prioridad en cuestiones de enseñanza. Y tanto más, cuanto que la multiplicación de esos expertos debería acelerar el progreso de la investigación en los demás sectores del conocimiento, como se ha visto para la medicina y la biología.
Por otra parte, la enseñanza superior, siempre según la misma hipótesis general, deberá continuar proporcionando al sistema social las competencias correspondientes a sus propias exigencias, que son el mantenimiento de su cohesión interna. Anteriormente, esta tarea implicaba la formación y la difusión de un modelo general de vida, que bastante a menudo legitimaba el relato de la emancipación. En el contexto de la desligitimación, las universidades y las instituciones de enseñanza superior son de ahora en adelante solicitadas para que fuercen sus competencias, y no sus ideas: tantos médicos, tantos profesores de tal o cual disciplina, tantos ingenieros, tantos administradores, etc. La transmisión de los saberes ya no aparece como destinada a formar una élite capaz de guiar a la nación en su emancipación, proporciona al sistema los «jugadores » capaces de asegurar convenientemente su papel en los puestos pragmáticos de los que las instituciones tienen necesidad”.
/ ALTRES FONTS DOCUMENTALS:
Ressenya d’un altre llibre que aborda amb més profunditat la noció de performativitat des de diversos marcs i corrents, entre elles les aportacions de Butler i Lyotard, a la societat del coneixement. El llibre és de Jon McKenzie (2001) “Perform or Else: From Discipline to Performance“. London and New York: Routledge.
