Desnaturalització
Autors com Foucault o Butler assenyalen que existeixen dispositius (visuals, corporals), institucions (la medicina, el discurs jurídic o la família), tecnologies (publicitat i cultura visual), pràctiques (com vestir-se o depilar-se) i normes performatives que produeixen la nostra identitat i forma de pensar-nos des de la normalitat. La desnaturalització, per tant, esdevé un mecanisme de visibilitat per a col·lectius que desafien aquestes imposicions socioculturals, així com les relacions de poder ideològiques i polítiques que es transmeten mitjançant el llenguatge i altres formes de representació.
Aquest concepte prové d’una corrent filosòfica originada entre les dècades de 1960 i 1970, principalment a França, anomenada post-estructuralisme i que tindrà un gran pes en les actuals corrents de pensament de les ciències socials. Parteix d’una revisió de l’estructuralisme dins de les ciències socials com l’antropologia, la història, la crítica literària, la filosofia o el psicoanàlisi fonamentada en la idea que el pensament i les societats es regeixen per unes estructures lingüístiques duals i estables, que són les que formen el nostre pensament, les categories socials i la concepció del món.
Diversos autors com Derrida, Deleuze o Butler, entre d’altres, qüestionaran les desigualtats de valor simbòliques i socials que hi ha en aquestes oposicions binàries (per exemple home/dona, masculí/femení, blanc/negre, occidental/oriental, heterosexual/homosexual…) i visibilitzaran les relacions de poder ideològiques i polítiques que es vehiculen mitjançant el llenguatge i les representacions. També evidenciaran com aquestes categories no són universals, essencials, a-històriques i neutres, sinó que canvien en els diversos contextos, usos i èpoques.
En una època global, híbrida i deslocalitzada, en la qual el colonialisme, el racisme, la homofòbia i la misogínia han estat contestats per les seves formes explotadores d’identitat, els moviments socials han reivindicant la proliferació de les diferències i les subjectivitats minoritàries (infants, dones, negres, gays, transexuals…).
La ‘desnaturalització’ com estratègia d’anàlisi crítica, connecta amb un altre concepte desenvolupat pel teòric Jaques Derrida anomenat ‘de-construcció’, que consisteix en mostrar com un concepte es va construint a partir de processos històrics i acumulacions de significats metafòrics, ideològics, morals, polítics… Això posa de manifest que els conceptes tenen un caràcter particular, històric, relatiu, i sotmès a canvis d’ús i connotacions afegides al llarg del temps. També evidencia que el significat és sempre parcial, temporal, relatiu, provisional, i que depèn de les pràctiques d’interpretació i circulació dels significats.
Per tant, la desnaturalització, de la mateixa manera que la de-construcció, esdevenen mecanismes de visibilitat per a col·lectius que desafien el sistema dual en el que la nostra societat es construeix. En relació a la performance, algunes de les estratègies per dur-ho a terme són l’humor, la paròdia, la repetició d’aquests estereotips en clau d’exageració i distanciament, per tal d’evidenciar que són construccions encarnades… Per exemple, mostrant com el vestir, el maquillatge, la manera de parlar i les postures corporals són el que construeixen la masculinitat i la feminitat.
/ PREGUNTA:
Com es pot abordar la repetició d’estereotips a través de performances crítiques que pretenen visibilitzar els mecanismes de construcció de la normalitat?
/ PREGUNTA:
Quan és una performance ‘eficaç’ en un context educatiu? I en un context activista? Com avaluar aquesta qüestió en un projecte col·laboratiu?
/ CITA:
Judith Butler 2001 [1990] El género en Disputa: el Feminismo y la Subversión de la Identidad. México, Buenos Aires, Madrid: Paidós. Pàg. 20.
El empeño obstinado de este texto por ‘desnaturalizar’ el género surge, creo, del deseo intenso de contrarrestar la violencia normativa que traen consigo las morfologías ideales del sexo, así como desarraigar las suposiciones dominantes acerca de la heterosexualidad natural o presunta que se fundan en los discursos ordinarios y académicos sobre la sexualidad. Escribir sobre esta desnaturalización no obedeció simplemente a un deseo de jugar con el lenguaje o de prescribir payasadas teatrales en lugar de la política ‘real’, como algunos críticos han conjeturado (como si el teatro y la política fueran siempre distintos); obedece a un deseo de vivir, de hacer la vida posible, y de replantear lo posible en cuanto tal. […] De qué forma tenemos que replantear las limitaciones morfológicas ideales que recaen sobre los seres humanos de modo tal que quienes se alejan de la norma no se vean condenados a una muerte en vida?
/ CITA:
Judith Butler 2001 [1990] El género en Disputa: el Feminismo y la Subversión de la Identidad. México, Buenos Aires, Madrid: Paidós. Pàg. 171.
Considérese que una sedimentación de normas de género produce el fenómeno peculiar de un ‘sexo natural’ o una ‘mujer real’ o cualquier cantidad de ficciones sociales frecuentes e impositivas, y que esta sedimentación a lo largo del tiempo ha producido un conjunto de estilos corporales que, de forma reificada, aparecen como la configuración natural de los cuerpos en sexos que existen en una relación binaria uno con el otro. Si estos estilos se llevan a la práctica, y si producen sujetos coherentes con género que se presentan como sus creadores, ¿qué tipo de actuación [performance] revelaría que esta supuesta ‘causa’ es un ‘efecto’? ¿En qué sentido, entonces, es el género un acto? Como en otros dramas sociales rituales, la acción de género requiere una actuación repetida, la cual consiste en volver a realizar y a experimentar un conjunto de significados ya establecidos socialmente, y ésta es la forma mundana y ritualizada de su legitimación.
[els termes subratllats en negreta no formen part del text original, sinó que han estat senyalats per l’autora d’aquesta fitxa per destacar termes que connecten amb la definició que s’ha fet més amunt del terme ‘performance’ vinculat al camp teatral i antropològic (ritual, repetició, actuacions de gènere, ficcions socials…)]
/ VÍDEOS:
Títol: Cinzano. Uno de cada 10 hombres es gay. Autor: Anunci de Fernet Cinzano. Agència de publicitat Craverolanis (J. Cravero i D. Lanis). Lloc: Argentina. Any: 2005. Durada: 0,51 minuts. Resum: Aquest anunci evidencia la fina línia que hi ha entre humor i paròdia com eines critiques i de desnaturalització, en aquest cas dels estereotips homosexuals, i el perill de reforçar més que desactivar certes maneres de “fer-se l’home heterosexual”, que no són naturals, sinó culturals i apreses.
