Polièdrica

Amb aquest segon número de memes recollim un seguit de projectes i activitats que s’han fet en els darrers dos mesos. Amb la seva presentació conjunta conformen una imatge clara i potent entorn d’unes formes de fer i relacionar-nos amb la cultura i la pràctica artística on s’intueix un nou paradigma.

Aquestes pràctiques, que no són ni hegemòniques ni legitimades per administracions ni governs, comparteixen un veïnatge que, de vegades, no resulta prou evident; afinitats que, en canvi, si reconeixem quan agrupem iniciatives d’una mateixa disciplina, professió, tipologia d’equipament o format de difusió.

Tot i així, en els projectes que des de Polièdrica compartim es reconeix un posicionament comú centrat en repensar la relació entre ciutadania i cultura, en relació tant a com la volem, és a dir, quines polítiques fem, com a qui fa aquestes polítiques o com es gestionen, com es desenvolupa la producció artística i com els professionals (creadors, gestors, programadors, etc.) tenen en compte la societat, en altres paraules, quin rol adopten i sota quina funció social treballen.

Són projectes que tenen lloc en contextos i localitzacions ben diferents, que involucren àmbits, cultures o camps professionals diversos. Un conjunt de persones, comunitats, entitats i, de vegades, també institucions que, també de vegades, no saben les unes de les altres i que quan expliquen allò què fan utilitzen i parlen des de terminologies, conceptes o objectius i motivacions que poden semblar dispars.

Aquestes entitats, projectes i comunitats son una xarxa de cuines on, al marge dels equipaments i les grans polítiques culturals, s’està rumiant i experimentant el futur. Un procés performatiu d’assaig i error que està situant en l’epicentre de la cultura i el seu valor social nous ingredients per a un nou ara. Per posar un exemple, la possibilitat d’un ecosistema de vincles que doni llum a altres formes de relació, on tothom pugui participar en els processos de representativitat i elaboració simbòlica en l’esfera pública, podent col·laborar en determinar les condicions de possibilitat del subjecte, i no només, en haver-les de viure/patir.  

Combatre la necessitat de desitjar i viure en lo hegemònic, lo universal i en l’exercici d’un control tecnocràtic que no busca l’ordre en sí, sinó satisfer la pulsió de domini en tant que expressió diferida del poder i la seva afectivitat trastocada. Tenir en el punt de mira l’objectiu de treballar la qüestió de l’afectivitat vol dir parlar de la gestió de les relacions de poder. Quan, amb les nostres accions, estem reforçant una estructuració social que reprodueix una continua violència simbòlica en separar aquells que tenen poder dels que no en tenen?

L’actual sistema de les arts i la cultura professionalitzada (totes les vinculades a la creació i la narrativitat) funciona com un mecanisme performatiu que reprodueix una regulació naturalitzada que s’expressa, socialment, a partir de binomis com ara alta i baixa cultura, art i cultura, públic i institució, resultat i procés, excel·lència i democratització, etc. D’aquesta manera, la diversitat de maneres de fer o posicionar-se enfront de com produïm i vivim la cultura i l’art queden sotmeses a un règim professionalitzador que, finalment, deixa a la ciutadania, a la societat en general, al marge dels processos de decisió, creació i disseminació.

Totes aquestes pràctiques, pensaments i activitats que hem anat difonent i que apleguem en aquest segon butlletí tenen un peu situat en aquest nou paradigma, en el canvi i la transformació. Des de Polièdrica, el nostre objectiu és que persones de diversos entorns i camps comparteixen, s’aboquin a aquest conjunt de temptatives que estan, en temps real, transformant els imaginaris (i les pràctiques) sobre com fer cultura.