Polièdrica

Aquesta conversa entre la investigadora, professora, curadora i activista feminista Júlia Lull i la pedagoga Míriam Quílez, experta en innovació pedagògica i en l’articulació de l’aliança entre cultura i educació s’emmarca en l’acte Mediació, cultura que educa, que tindrà lloc el pròxim 21 d’abril a les 9.30 h al Centre Cívic Urgell, i comptarà també amb la participació de Gemma Carbó i Laia Colell. [inscripcions obertes] 

Una activitat que ve precedida pel diàleg L’assignatura pendent: els Drets culturals que va tenir lloc el 12 de març i la Jornada sobre cultura i educació: Futur(s) de Barcelona del 29 de gener. Tots tres esdeveniments han estat impulsats per La Xarxa d’educació i ciutat, espai de referència dins l’ecosistema educatiu i cultural de Barcelona que té entre els seus objectius fomentar la participació, reflexió i coneixement compartit.

_________

Des de la pedagogia existeix una evidència sòlida sobre els beneficis de connectar cultura i educació. La integració d’experiències culturals en els processos educatius permet que l’aprenentatge es desenvolupi també a través del cos i de l’emoció, dimensions essencials per a la construcció significativa del coneixement i per a la promoció de transformacions socials. Alhora, la recerca en neurociència educativa mostra un ampli consens sobre els avantatges d’aquests enfocaments: les experiències que mobilitzen processos emocionals i sensorials afavoreixen una major implicació cognitiva, incrementen la motivació de l’alumnat i contribueixen a una consolidació més profunda i duradora de l’aprenentatge.

Des de la Xarxa d’educació i ciutat, després d’haver posat el focus en els drets culturals i en l’accés a la cultura, la pregunta es desplaça cap a un altre repte: què passa un cop hi accedim? Com es construeix, realment, l’experiència cultural perquè esdevingui també una experiència educativa?

Míriam Quílez:  ⁠I quan parlem de mediació cultural, de què estem parlant exactament? És una metodologia, una posició política, una pràctica pedagògica, cultural? És un terme que tothom s’està apropiant? 

Júlia Llull: Per mi, la mediació cultural (o educació cultural) és un concepte que mai acaba d’establir el territori que trepitja ni allò que realment pretén comprendre. La pràctica que evoca és tan polisèmica que desborda qualsevol discurs, i, precisament, aquesta és la seva força. No és un camp que es pugui domesticar fàcilment perquè té a veure amb relacions, afectes, contextos i processos que no sempre es poden preveure ni mesurar. Per això costa tant definir-la. 

No és un objecte ni una disciplina estable, sinó una manera d’activar relacions i d’assistir a processos que obren llindars, que fan possible un increment de sentit dins el nostre present. Té a veure amb el que emergeix en el contacte entre cossos, espais, obres, idees, i amb com aquest contacte és cuidat o bloquejat.

Entenc la mediació com la dimensió social i política de les institucions culturals i patrimonials. És el lloc des d’on aquestes encarnen, o eviten, el seu compromís. Té a veure no tant en el que diuen, sinó en el que fan possible: quines relacions habiliten, quins cossos acullen, quins relats legitimen.

És cert que el terme està avui sobresaturat i sovint instrumentalitzat com a capa de legitimitat. Però això també revela una disputa: la mediació, com ja assenyalaven pràctiques feministes i moviments de base, és una dimensió que requereix, per ser operativa, posar la vida al centre. I això no és neutre. Implica desplaçar prioritats, qüestionar jerarquies i reconfigurar les condicions des d’on es produeix sentit.

Atendre la vida és una forma de resistència, especialment en un context de desgast i imaginaris carregats de col·lapse. Parlar de relacions, cures i temps compartits no és suavitzar el discurs, sinó radicalitzar-lo: desplaçar el focus dels objectes als processos, del producte a les condicions.

Entenc la mediació com la dimensió social i política de les institucions culturals i patrimonials. És el lloc des d’on aquestes encarnen, o eviten, el seu compromís. 

És cert que les institucions sovint no estan a l’alçada: adopten el llenguatge de la mediació sense assumir-ne les conseqüències, sense transformar les seves estructures ni cedir poder real. I alhora, és precisament des d’aquest espai intermedi, sovint fràgil, precaritzat i tensionat, des d’on es generen pràctiques realment transformadores. Pràctiques que incomoden, que desborden, que acullen el conflicte i no la conformitat. 

Potser per això mateix, les pràctiques de mediació cultural generen resistència: perquè apunten a canvis estructurals que les institucions no sempre estan disposades a assumir. Se les vol a prop, perquè aporten legitimitat i vitalitat, però sovint se les manté en un lloc subordinat, sense capacitat real de liderar processos de transformació. Perquè la mediació no garanteix res, però obre possibilitats i reclama compromís. I en aquest obrir i demanar, en aquest insistir a fer lloc, a sostenir l’indeterminat, a activar altres formes de relació, és on rau la seva potència política.

Jornada sobre cultura i educació: Futur(s) de Barcelona.

MQ:⁠ Ens podries compartir algun projecte de mediació que consideris especialment significatiu? Què el feia rellevant des del punt de vista educatiu? 

JL: En el meu cas, més que un projecte tancat, parlaria d’un procés que va tenir un impacte real en la institució però també en mi i en la meva formació política dins l’àmbit de la mediació. Quan vaig començar a treballar com a coordinadora externa de continguts i educadores al Museu Nacional d’Art de Catalunya, vam impulsar una sèrie de visites i activitats centrades en la construcció del gènere femení dins el sistema patriarcal.

El que feia rellevant aquesta proposta des del punt de vista educatiu era precisament el desplaçament que plantejava: no se centrava en descobrir “les dones oblidades”, recurs habitual de moltes perspectives de gènere aplicades als museus en clau superficial, sinó en qüestionar les mateixes condicions de producció dels relats.

Es tractava d’entendre que els llegats culturals, produïts des de relacions de poder, violència i privilegi, no són només objectes a contemplar, sinó dispositius que permeten comprendre com s’ha construït el món que avui donem per fet. En aquest sentit, es generava una aliança entre objectes i persones que obria possibilitats de lectura crítiques i, en certa manera, alliberadores.

Això contrastava, i encara contrasta, amb una tendència present en molts museus: adoptar discursos feministes o decolonials sense entrar realment en conflicte amb les seves col·leccions. Sovint es tracta més d’una operació de rentat simbòlic que no pas d’un compromís amb la producció de coneixement crític. El que intentàvem era just el contrari: utilitzar les obres per explorar com s’han orquestrat històricament processos de violència patriarcal i colonial, i fer-ho dins del museu. 

(…) l’aprenentatge no passa al marge de les obres, sinó en relació directa amb elles, (…) ocupar aquests espais és també disputar què pot passar dins del museu i com s’hi construeix sentit.

Eren propostes discretes, incipients, però molt ben rebudes per les persones que visitaven el museu. I, en certa manera, van obligar, i la paraula és pertinent, la institució a moure’s. Avui, l’eix feminista i queer és central al museu, fins i tot malgrat les seves pròpies resistències. I això, per mi, és el triomf d’una mediació feta des del compromís amb la transformació real, que no s’atura davant la incomoditat interna que genera, sinó que la travessa i la sosté com a part del procés.

De fet, el nostre “programa feminista” es va avançar a moltes de les primeres propostes que després es van visibilitzar en altres institucions de l’Estat. Però el fet que el museu trigués a reconèixer-ho també va fer que es perdés aquesta posició capdavantera. I això evidència fins a quin punt les institucions, sovint, arriben tard als processos que ja estan passant dins seu.

En paral·lel, m’han influït molt projectes que qüestionen la relació entre educació i museu, com els impulsats per María Acaso i el col·lectiu Pedagogías Invisibles. Especialment la idea que el museu no ha de ser “com” una escola. Convertir el museu en una extensió acrítica del sistema educatiu seria reproduir les mateixes dinàmiques que moltes pràctiques de mediació intenten desbordar: jerarquies, desconnexió del cos, absència de plaer, processos buits de sentit.

Al contrari, com diu María Acaso, el museu hauria d’imaginar l’escola del futur, no reproduir la que ja tenim. Un espai on el coneixement passi pel cos, pel desig, per l’experiència i no només per la transmissió abstracta.

En aquest sentit, també va ser clau la reivindicació de desplaçar les activitats educatives fora dels espais perifèrics i portar-les al centre: a les sales d’exposició. Fer mediació dins la sala no és només un canvi logístic, és una presa de posició. És entendre que l’aprenentatge no passa al marge de les obres, sinó en relació directa amb elles, i que ocupar aquests espais és també disputar què pot passar dins del museu i com s’hi construeix sentit.

Així, la mediació deixa de ser un servei complementari i esdevé una pràctica que incideix directament en el cor de la institució. És aquí on, per mi, es juga realment la seva rellevància educativa i política.

Un altre projecte que em ve al cap i que considero especialment significatiu és el projecte “Un botiquín para mi ciudad”, desenvolupat pel Museo Reina Sofía en col·laboració amb Grigri Projects, ja que exemplifica una pràctica de mediació centrada en la participació i el diàleg. Aquest projecte entén el “botiquí” com una metàfora de les cures col·lectives i proposa repensar la ciutat a partir de les experiències i necessitats de les persones que l’habiten. Des del punt de vista educatiu, és rellevant perquè genera un aprenentatge significatiu basat en vivències reals, fomenta una mirada crítica sobre les desigualtats urbanes i promou la construcció col·lectiva del coneixement. A més, situa els participants com a subjectes actius del procés, afavorint el seu empoderament i la implicació en la vida comunitària, convertint així l’educació en una eina transformadora i socialment compromesa.

La mediació no és un monopoli de les institucions, sinó que pot emergir des de l’àmbit social i comunitari, arrelada a experiències compartides i a necessitats reals del territori. 

Per últim, un dels projectes més poderosos realitzats a la ciutat de Barcelona i encara vigent és el treball del col·lectiu Memòria, Lluita i Resistència amb el projecte “Gentrifi-què?”, ja que constitueix una proposta de mediació crítica i transformadora al voltant de les dinàmiques urbanes. El projecte planteja un taller gamificat que, a través d’un joc de taula i dinàmiques de rol, permet experimentar en primera persona els processos de gentrificació i les seves conseqüències socials, com l’expulsió de veïnat o la transformació del teixit comunitari. Des del punt de vista educatiu, és especialment significatiu perquè combina aprenentatge vivencial i reflexió col·lectiva, facilitant la comprensió de fenòmens complexos d’una manera accessible i participativa. A més, m’interessa especialment perquè es tracta d’un projecte de mediació autònom que, tot i operar des dels marges institucionals, ha estat convidat per diverses institucions, evidenciant la seva capacitat d’incidència. La seva pràctica es construeix des d’un posicionament polític col·lectivista i crític amb el sistema, orientat al desenvolupament comunitari i a la generació d’espais de consciència i organització col·lectiva. En aquest sentit, també demostra que la mediació no és un monopoli de les institucions, sinó que pot emergir des de l’àmbit social i comunitari, arrelada a experiències compartides i a necessitats reals del territori. Això reforça el seu potencial transformador tant en l’àmbit educatiu com social, en situar la mediació com una pràctica viva, situada i vinculada als processos col·lectius.

MQ: ⁠Quines preguntes o incomoditats t’agradaria que emergissin durant la xerrada Mediació, cultura que educa del proper 21 d’abril? 

JL: ⁠Les meves inquietuds són d’ordre doble: polític i filosòfic.

Des d’un punt de vista polític, m’interessa obrir preguntes incòmodes sobre com ens estem organitzant per fer front a l’auge dels feixismes i als discursos reaccionaris que també travessen les institucions culturals. Com podem, des dels departaments d’educació i mediació, sortir d’aquest “bonisme” i de certes formes d’extractivisme institucional que instrumentalitzen les lluites, les dissidències i les pràctiques contraculturals sense assumir-ne les conseqüències? Com exigim compromís real a les institucions de les quals formem part?

També em preocupa com ens organitzem com a treballadores: com fem front a la precarització estructural, a l’externalització constant, a la manca de recursos i a la despolitització de molts equips. Com generem xarxes, com compartim estratègies, com sostenim formes de fer que no siguin absorbides o neutralitzades. En definitiva, com passem de la pràctica a l’organització i al conflicte quan cal.

La pregunta, potser, és com definim una professió del futur mentre lluitem, al mateix temps, per millorar les condicions materials del present.

Des d’un punt de vista filosòfic, m’interessa preguntar-nos com investiguem el nostre propi camp. Com desenvolupem metodologies que no només “apliquin” discursos, sinó que ens permetin escoltar què tenen a dir la matèria artística, la història, el teixit social, els cossos, els afectes. Com ens deixem afectar per allò amb què treballem. 

Em preocupa que sovint ens limitem a reproduir tendències, llenguatges o formats sense generar una veritable experimentació. I, alhora, crec que encara estem definint què implica realment treballar en mediació: què vol dir habitar aquest lloc i com es construeix més enllà dels límits institucionals.

Per això, m’interessa que emergeixin preguntes sobre com compartim metodologies, processos, investigacions i compromisos. No es tracta de construir espais còmodes ni identitats professionals tancades, sinó de generar una pràctica capaç de desbordar-se, d’organitzar-se i, si cal, de tensionar les institucions des de dins.

És un àmbit que no té una trajectòria professional clara, i això ho dic també en positiu, però que alhora requereix molt de desig per la investigació, pel coneixement, per l’experimentació sostinguda. La pregunta, potser, és com definim una professió del futur mentre lluitem, al mateix temps, per millorar les condicions materials del present.

No es tracta de trobar respostes tranquil·litzadores, sinó d’assumir que, des d’aquí, també es pot avançar en una revolta cultural que ens porti a una transformació social enriquidora.

MQ: I és possible parlar del dret a la cultura i el dret a l’educació sense la mediació en l’equació?  

JL: El primer problema és que la mediació sovint es planteja com un servei, i això la desactiva políticament. La converteix en una capa accessòria, en una eina de facilitació de continguts, sovint elitistes o especialitzats, cap a uns públics suposadament “no iniciats”. I aquí hi ha un error de base: aquest enfocament no només simplifica la mediació, sinó que reprodueix dinàmiques jeràrquiques, tant socials com cognitives.

Per mi, la mediació no és una traducció ni una simple facilitació. És una pràctica que propicia la presa de consciència sobre la necessitat de la cultura com a territori d’emancipació individual i col·lectiva. No es tracta només d’accedir a continguts, sinó de generar les condicions perquè les persones puguin construir sentit, qüestionar-lo i reapropiar-se’l.

En aquest sentit, la mediació està directament vinculada als drets culturals i educatius perquè no només amplia l’accés, sinó que transforma la relació amb la cultura. La desplaça d’un lloc de consum a un espai d’experiència, de pensament i de producció.

Per mi, la mediació no és una traducció ni una simple facilitació. És una pràctica que propicia la presa de consciència sobre la necessitat de la cultura com a territori d’emancipació individual i col·lectiva.

També és, per mi, un espai on entrenar la imaginació. I això és fonamental, perquè la imaginació és una potència política que massa sovint se’ns anul·la o se’ns limita. Sense aquesta capacitat d’imaginar altres formes de vida, altres relacions, altres futurs, els drets es buiden de contingut.

Per això, pensar el dret a la cultura i a l’educació sense la mediació és, en certa manera, quedar-se en una idea formal d’aquests drets. La mediació és el que pot fer-los efectius, vivibles, transformadors. És el lloc on aquests drets es posen en pràctica i prenen cos.

Mediació a la Fundació Joan Miró de Barcelona.

MQ: En aquest sentit, creus que una mediació mal entesa pot reproduir desigualtats? Quin poder educatiu té la cultura? Quin deure? Què estem disposades a qüestionar? 

JL: Crec que una mediació mal entesa no només pot reproduir desigualtats, sinó que pot convertir-se en un mecanisme especialment eficaç per consolidar-les. Quan la mediació es redueix a transmissió, a servei, a dispositiu amable de circulació de continguts, el que fa és jerarquitzar les relacions: qui sap i qui no, qui parla i qui escolta, qui legitima i qui és legitimat.

Però la qüestió és que la mediació no és una eina. La mediació és el nom d’una relació. I és en aquesta relació on es juga tot, on rau la seva potència i també el seu risc.

Perquè no parlem només de relacions entre persones, sinó entre persones i coses, entre persones i altres éssers, entre cossos, espais, temps i matèries. La mediació és aquest teixit viu on es produeixen afectacions, desplaçaments, friccions. Quan aquest teixit pren rigidesa, quan es governa des de la jerarquia o la por, el que es produeix és reproducció. Quan s’obre, quan assumeix el conflicte i la incertesa, pot esdevenir un espai de transformació.

Crec que una mediació mal entesa no només pot reproduir desigualtats, sinó que pot convertir-se en un mecanisme especialment eficaç per consolidar-les. Quan la mediació es redueix a transmissió, a servei, a dispositiu amable de circulació de continguts, el que fa és jerarquitzar les relacions.

La cultura, en aquest sentit, no és un conjunt d’objectes ni un patrimoni a conservar. És la memòria dels nostres actes imaginaris, del que ens afecta i del que afectem: el rastre material dels nostres experiments, dels nostres intents de pensar i viure d’una altra manera. Però també és el testimoni d’allò que no s’ha d’oblidar, dels nostres fantasmes que ens persegueixen, recordant-nos els abusos, les violències i els excessos que han configurat el present.

I per això els règims totalitaris ataquen la cultura: perquè saben que és allà on es conserva i es reactiva no només la possibilitat d’altres mons, sinó també la memòria incòmoda del que hem estat i del que encara som.

El poder educatiu de la mediació cultural té a veure amb això: amb la seva capacitat de posar-nos en relació amb aquests rastres, de fer-los vibrar en el present, d’obrir esquerdes en el que sembla donat. Però aquesta capacitat no és automàtica. Depèn de com s’activen aquestes relacions.

I aquí hi ha també un deure. No el de “fer accessible” la cultura, sinó el de no neutralitzar-la. El de no convertir-la en un dispositiu inofensiu. El de sostenir relacions que no tanquin el sentit, que no anul·lin la potència crítica i imaginativa que conté.

La pregunta, doncs, és fins a quin punt estem disposades a assumir el que implica treballar així. Quines relacions estem disposades a trencar, quines a sostenir, quines a inventar. Perquè si la mediació és una relació, no hi ha innocència possible: en cada gest, en cada dispositiu, en cada trobada, estem decidint si reproduïm l’ordre existent o si obrim la possibilitat d’un altre.

MQ: ⁠Quines estructures i condicions necessita una bona mediació? 

JL: Per mi, una bona mediació necessita, abans que res, unes condicions materials i simbòliques molt clares: gratuïtat, diversitat de suports que permetin apel·lar a múltiples sentits i capacitats, horitzontalitat, autonomia, benestar, temps i possibilitat real d’experimentació. Necessita curiositat, obertura, i mecanismes que qüestionin els prejudicis i els judicis de valor. Però també molt coneixement i preparació. No és improvisació buida, sinó una pràctica rigorosa que, precisament, desborda la rutina i els ordres establerts.

I aquí hi ha una qüestió estructural que no podem obviar: cal personal compromès i format, amb condicions de treball dignes. No necessitem educadores esgotades, precaritzades, externalitzades i sense espais de discussió, formació o producció. La mediació no és un servei auxiliar: és un espai d’investigació central dins la institució. I si les persones que la sostenen no estan cuidades, no poden cuidar les relacions que aquesta pràctica implica.

Les educadores treballen amb públics molt diversos, amb realitats i necessitats complexes. Aquesta atenció sostinguda, aquesta capacitat d’escolta i d’adaptació només es pot garantir si hi ha temps, reconeixement i condicions materials que la facin possible. Això hauria de ser el punt de partida, no una conseqüència.

Per mi, una bona mediació necessita, abans que res, unes condicions materials i simbòliques molt clares: gratuïtat, diversitat de suports que permetin apel·lar a múltiples sentits i capacitats, horitzontalitat, autonomia, benestar, temps i possibilitat real d’experimentació. 

I sobretot, la mediació necessita desig. El desig no és accessori: és productiu. Sense desig no hi ha implicació, no hi ha moviment, no hi ha transformació.

Per a mi, una bona mediació s’articula en tres moments imprescindibles.

Un primer moment d’acollida, on el centre no és la institució ni el contingut, sinó el jo/nosaltres. Qui som, com estem, què pensem, què volem, què desitgem. Una acollida no és una presentació del lloc, sinó una obertura del present. És una pregunta compartida que mobilitza interès, però també reconeixement: sentir-nos vistes, necessàries, part del procés.

Un segon moment és el que activa el desig i la curiositat. El moment de relació amb els objectes, els materials, el passat. No des de l’explicació, sinó des de la trobada. Aquí el passat no és un relat tancat, sinó un territori d’aliança. Un espai d’estranyesa i fricció que ens obliga a construir eines per relacionar-nos amb allò que no entenem o que ens desplaça.

Mediació a la Fundació Joan Miró de Barcelona.

I finalment, un tercer moment de retorn. Com després d’un viatge. Un espai per posar en valor el que ha passat, per observar-nos transformades, per pensar què ens emportem. No només com a reflexió, sinó com a incorporació: què ens acompanya més enllà del museu, què deixa rastre en nosaltres.

Aquest recorregut pot adoptar moltes formes, però aquest arc és estructural. Sense això, la mediació queda reduïda a activitat, no esdevé procés.

I hi ha una altra condició fonamental: explicitar el punt de partida. Situar-se. Cap coneixement és neutral. Cal dir des d’on parlem, què ens travessa, de què som responsables. Perquè només des d’aquesta honestedat pot aparèixer un pensament realment crític i dissident.

Perquè una bona mediació no busca neutralitzar el conflicte ni tancar el sentit, sinó crear les condicions perquè aquest es pugui desplegar amb consciència, amb responsabilitat i amb potència.

MQ: Per acabar, quina és la pregunta que encara no ens estem fent?

JL: La pregunta que potser encara no ens estem fent, o que evitem formular amb totes les seves conseqüències, és aquesta: es pot transformar la mediació sense transformar radicalment les institucions que la contenen?

Perquè el que estem veient és una contradicció cada cop més evident. A mesura que la mediació i l’educació guanyen centralitat en el discurs institucional, com a espais de relació, de pensament crític, de vincle amb la societat, les condicions materials que les sostenen empitjoren. Més subcontractació, menys equips propis, menys temps, menys reconeixement. Personal precaritzat o desvinculat, sovint sense espais reals de formació, investigació o presa de decisions.

Això no és una disfunció: és una manca estructural.

Les institucions volen els efectes de la mediació, proximitat, legitimitat, obertura, però no volen assumir el que implica. No volen qüestionar les seves jerarquies ni redistribuir poder de decisió, ni alterar les seves formes d’organització interna. Volen la mediació com a imatge, no com a força transformadora.

Per això, la pregunta no és només com millorar les pràctiques de mediació, sinó fins a quin punt estem disposades a posar en crisi la institució mateixa. Perquè no es pot fer una mediació realment transformadora des d’estructures que continuen operant des de la verticalitat, sembrant precarietat i alimentant entreteniments bàsicament alienadors. 

Potser la pregunta que falta és aquesta: volem una mediació que transformi, o només una mediació que sostingui, de manera més amable, un sistema que no volem qüestionar?

Què vol dir, realment, posar la vida al centre dins d’una institució cultural? Vol dir canviar contractes, temps, ritmes, jerarquies, formes de governança. Vol dir assumir conflictes, perdre control, obrir espais de decisió.

I aquí és on sovint ens aturem.

Potser la pregunta que falta és aquesta: volem una mediació que transformi, o només una mediació que sostingui, de manera més amable, un sistema que no volem qüestionar?

Perquè si prenem seriosament el que la mediació proposa (noves relacions, cures, desig, imaginació, redistribució del sentit) aleshores no estem parlant d’un departament, ni d’una línia de treball, estem parlant d’una reconfiguració profunda de la institució. I això no es pot fer sense conflicte. Ni sense assumir que, potser, el que cal no és adaptar la mediació a les institucions, sinó forçar les institucions a transformar-se, evidenciar els seus límits i travessar-los per anar més enllà.

Sobre l’entrevistada   Júlia Lull Sanz és investigadora, curadora i activista feminista. Doctora en Teoria de la Imatge per la UB, és professora d’Humanitats a la UPF. La seva recerca aborda les figuracions de la dona en el sistema patriarcal i la relació entre imatge i processos de subjetivació, explorant el vincle entre imaginació i resistència col·lectiva davant la indústria cultural. Treballa amb nous materialismes des d’una mirada feminista que qüestiona la separació entre pensament, cos i matèria. És autora de La histèria de l’art (2025) i Ar(t)queología d’una resistència (2024). Ha desenvolupat projectes artístics, curatorials i educatius en diferents centres patrimonials orientats a repensar la funció social de l’art mitjançant mediació i creació col·lectiva. Des de 2012 forma part de l’equip coordinador de FemArt a Ca la Dona, i des de 2022 és membre impulsor d’Ullal, Festival de Fotografia Incisiva de Barcelona.

Publicitat