Polièdrica

Què passa quan una instal·lació artística no es presenta com una obra acabada sinó com un organisme viu? Què implica concebre el públic no com a receptor sinó com a agent que modifica l’obra? Què succeeix quan aquest dispositiu neix d’un procés de creació sostingut amb artistes amb discapacitat intel·lectual que no ocupen el lloc de “col·lectiu destinatari” sinó el de creadors culturals? I quin paper hi juguen els educadors i les educadores d’art com a activadors de tot plegat? 

Treballo com un jardiner és una instal·lació participativa realitzada pel Taller d’Art d’Esment i Connecta Cultura, que proposa un espai de joc lliure, activat per l’equip educatiu de la Fundació Miró Mallorca. La proposta convida el públic a construir un jardí modular inspirat en l’univers de Joan Miró, un ecosistema en constant transformació que beu de les teories de la simbiosi de Lynn Margulis. 

Cada peça creada pels artistes d’Esment dialoga amb les altres; creix, muta i es reorganitza amb cada nova intervenció, convertint l’espai en un organisme viu que celebra la diversitat i la interdependència. Més que una instal·lació, és un procés viu i compartit que situa l’art com a motor de comunitat i imaginació, i posa en relleu el valor de la col·laboració i la imaginació com a eines de transformació social. En altres paraules, el projecte va més enllà de la materialitat d’aquest jardí mutable: és la consolidació d’un “model metodològic de doble mediació” que redefineix la relació entre creació, educació i drets culturals. 

Què passa quan una instal·lació artística no es presenta com una obra acabada sinó com un organisme viu? Què implica concebre el públic no com a receptor sinó com a agent que modifica l’obra?

Treballo com un jardiner ha rebut la Beca Pilar Juncosa 2025 per a un projecte d’educació artística i ha col·laborat amb els projectes Sindicat del Cartró (HFVR) i Garaje Salma (Centre Tecnològic per a la Transformació Social d’Esment). 

Treballar com un jardiner: actitud i procés 

El títol del projecte parteix d’una frase de Joan Miró: “Treballo com un jardiner”. Més que una referència formal a l’univers mironià, el projecte assumeix aquesta afirmació com una actitud metodològica. El jardiner observa, espera, cuida, accepta l’atzar i entén que el creixement no és immediat ni controlable. De la mateixa manera, la instal·lació no cerca un resultat final predeterminat, sinó generar les condicions perquè alguna cosa creixi. 

L’espai es configura com un territori obert amb diferents zones d’experimentació: construcció d’un jardí de vegetals imaginaris amb peces de cartó acoblables, espai de construcció, àrea d’exploració de llum i ombra, espai de documentació i lectura. Tot el dispositiu està pensat per a activar el joc lliure: no hi ha instruccions tancades, ni itineraris obligatoris, ni un model a reproduir. 

En un context insular com Mallorca, on el consum i la generació de residus de cartó són significatius, la seva reutilització en clau artística esdevé també un gest ecològic i simbòlic.

Aquí, el jardí no es representa; es construeix col·lectivament. I cada intervenció transforma el conjunt. 

Peces, cartó i ecologia material 

Les peces modulars són el cor físic del projecte. Han estat dissenyades i produïdes en el marc del Taller d’Art d’Esment, a partir d’un procés de recerca formal que parteix de l’observació de formes orgàniques, estructures naturals i sistemes de creixement. El cartó, material principal, no és una elecció casual: és un residu abundant, fràgil però estructural, reciclable i transformable. 

En un context insular com Mallorca, on el consum i la generació de residus de cartó són significatius, la seva reutilització en clau artística esdevé també un gest ecològic i simbòlic. El jardí es construeix amb allò que habitualment es descarta. El material recupera valor en un ecosistema creatiu. Aquest gest ha fet que el projecte hagi estat guardonat amb el primer premi de la categoria professional del Concurs d’Idees de Sindi.cat, organitzat per HFVR, la Universitat de les Illes Balears (UIB) i el Col·legi Oficial d’Aparelladors i Arquitectes Tècnics de Mallorca. 

La doble mediació: infraestructura invisible 

El projecte s’inscriu dins la metodologia de doble mediació desenvolupada per Connecta Cultura en col·laboració amb el Taller d’Art d’Esment. Aquesta metodologia opera en dues capes interdependents. 

La mediació educativa no explica una obra acabada, sinó que genera preguntes, proposa detonants i sosté el procés col·lectiu.

La primera és el treball sostingut amb els artistes del taller. No es tracta d’un procés puntual ni instrumental, sinó d’un espai estable de creació contemporània. Els artistes desenvolupen recerques pròpies, exploren llenguatges plàstics i conceptualitzen idees que posteriorment es tradueixen en dispositius activables. La mediació, aquí, acompanya, estructura i genera marcs conceptuals compartits, però no substitueix l’autoria. 

La segona capa és l’activació amb públics. Quan les famílies entren a l’espai, no “visiten” una instal·lació: la continuen. La mediació educativa no explica una obra acabada, sinó que genera preguntes, proposa detonants i sosté el procés col·lectiu. L’obra és un sistema obert que necessita la participació per a existir plenament. 

Aquest model desplaça la mediació del lloc perifèric que sovint ocupa dins les institucions culturals. Aquí la mediació no és servei, sinó infraestructura productiva. És el que fa possible que la creació i l’activació no siguin fases separades, sinó parts d’un mateix organisme. 

L’equip educatiu: motor de transformació institucional 

I quin paper hi juga l’equip educatiu del museu en tot plegat? 

En cada activació, mitjançant la participació de famílies amb infants d’edats molt diverses, es genera una dinàmica d’acció col·lectiva que dilueix les jerarquies d’aprenentatge convencionals, posant en valor la interdependència i traslladant l’equip educatiu a un rol d’agent activador, propiciant preguntes i proposant detonats que són motors de creació, però també d’escoltadors actius sostenint el procés col·lectiu, amb la capacitat de generar canvis davant les necessitats imprevistes que puguin anar sorgint durant el procés. D’aquesta manera, es transcendeix la figura de transmissors de coneixements cap a la de facilitadors d’ecosistemes culturals, a través d’una pedagogia de la incertesa. 

L’experiència evidencia que la institució pot transformar el seu paper d’exhibidor d’objectes artístics per a convertir-se en un centre de producció de subjectivitats i coneixement situat.

La decisió d’activar el projecte en zones del museu no destinades, a priori, a activitats culturals i projectes educatius, ocupant-les amb els cossos dels i de les participants i les estructures efímeres de cartó, qüestiona també l’aura sacra de la institució i la desborda, interpel·lant alhora la resta de visitants. 

L’experiència evidencia que la institució pot transformar el seu paper d’exhibidor d’objectes artístics per a convertir-se en un centre de producció de subjectivitats i coneixement situat. I el desenvolupament del projecte consolida el museu com un organisme porós i viu, capaç de transformar-se a través de l’experiència col·lectiva, transmutant, alhora, el concepte d’educació museística. 

Simbiosi i interdependència 

Una de les idees que travessa el projecte és la teoria de la simbiosi de Lynn Margulis. Segons la biòloga, la vida evoluciona principalment a través de la cooperació i la interdependència entre organismes, no només per competència. 

El jardí col·lectiu funciona com una metàfora operativa d’aquesta idea: cap peça té sentit sola; necessita les altres per a generar estructura. Cap participant controla el resultat final; el conjunt emergeix de la suma de gestos. El dispositiu proposa, així, una experiència tangible d’interdependència. 

Aquesta dimensió no es formula com a discurs teòric explícit durant l’activació, sinó que es viu corporalment. El públic experimenta que allò que construeix modifica l’espai compartit i que el seu gest no és neutre. L’aprenentatge es produeix fent. 

Joc lliure i drets culturals 

Definir Treballo com un jardiner com un espai de joc lliure no és una simplificació pedagògica, sinó una posició política. El joc lliure implica absència de consigna única, autonomia en la presa de decisions i possibilitat d’error. 

El jardí col·lectiu funciona com una metàfora operativa d’aquesta idea: cap peça té sentit sola; necessita les altres per a generar estructura. Cap participant controla el resultat final; el conjunt emergeix de la suma de gestos.

En aquest sentit, el projecte activa drets culturals fonamentals: el dret a participar en la vida cultural, el dret a crear i el dret a experimentar sense la pressió del resultat. Les famílies no són públics passius; es converteixen en cocreadores d’un espai simbòlic compartit. 

Alhora, el projecte transforma la posició social dels artistes amb discapacitat intel·lectual. No són beneficiaris d’un programa inclusiu, sinó generadors del dispositiu que altres activaran. Aquesta redistribució de rols té un impacte simbòlic profund: qüestiona jerarquies implícites dins el sistema cultural. 

Instal·lació mutant 

Al final de cada activació, el jardí no és mai el mateix. Creix, es desmunta parcialment, es reconfigura. És una instal·lació mutant, un sistema en procés. Aquesta condició processual és central: l’obra no té un final, és un procés compartit. 

Potser és aquí on té la seva potència: entenent la cultura no com un objecte que es contempla sinó com un ecosistema que es cuida. Treballar com un jardiner implica assumir que els temps són lents, que el control és relatiu i que el creixement és compartit. 

En un moment en què les institucions culturals es veuen interpel·lades a revisar les seves formes de relació amb la ciutadania, Treballo com un jardiner proposa una via concreta: dissenyar dispositius on la creació i la mediació no siguin compartiments estancs, sinó parts d’un mateix sistema viu. 

I potser aquesta és la lliçó més radical del projecte: que la cultura, com la vida segons la Margulis, no prospera en solitud. Creix en simbiosi.

Publicitat