Polièdrica

En el context de la cinquena edició del Taller d’experimentació cinematogràfica Vivim el barri, que tindrà lloc del 30 de juny al 8 de juliol, entrevistem Júlia Betrian una de les coordinadores de l’àrea d’Educació i Mediació de la Filmoteca de Catalunya. Aquest projecte d’exploració audiovisual pretén oferir un espai de creació i reflexió al voltant del cinema per a joves vinculats al barri del Raval, abordant, des de la creació col·lectiva, qüestions socials que afecten la realitat del districte. La institució cultural dirigida des de juliol de l’any passat per Pablo La Parra, ha experimentat una sèrie de canvis transversals visibles sobretot en la seva programació: que esdevé políticament vigent.

Parlem sobre com aquesta nova mirada ha resignificat la tasca del departament de Mediació i Educació a l’hora de formular noves propostes pedagògiques basades en el cinema. També, sobre la necessitat de fer de la Filmoteca un lloc per a tothom, on pensar les imatges fora de la celeritat de la lògica comercial. Així com del paper del setè art en la construcció nous imaginaris i formes d’arxiu.

Enguany celebreu la cinquena edició consecutiva del taller d’experimentació cinematogràfica Vivim el barri. Com sorgeix la idea d’aquest projecte?

Vam crear aquest taller perquè ens vam adonar que, en el cas de molts joves que no tenen una cultura cinematogràfica prèvia, el visionat de pel·lícules no era la porta d’entrada més idònia o que connectés més amb les seves motivacions. A nosaltres com a equip educatiu ens interessava trobar la manera que aquest públic pogués habitar la Filmoteca i que hi pogués fer coses interessants. Però no connectaven amb el visionat, per exemple, perquè potser ja havien vist les pel·lícules.

El cinema no és només veure les pel·lícules que a tu t’agraden, i des de la Filmoteca el que intentem és que el cinema també sigui un espai de descoberta i de reflexió.

Rodatge d’un dels curtmetratges del Taller d’experimentació Vivim el Barri.

En què consisteix el projecte Vivim el barri i què el distingeix de la resta de projectes educatius que dueu a terme?

El taller d’experimentació cinematogràfica Vivim el barri és una iniciativa adreçada a joves que viuen al Raval de Barcelona, així com a persones vinculades a associacions i espais del barri.

La primera funció de la Filmoteca no és fer cinema, però el que intentem amb el taller és anar una mica més enllà del fet d’aprendre a fer un curtmetratge.  El que fem és posar en contacte veïns i veïnes, espais del barri, etc. amb una potencialitat transformadora i un discurs que generi, que mobilitzi les emocions i interpel·li al jovent. Busquem que el cinema els pugui acompanyar en l’observació d’aquest entorn i també en la seva transformació.

Més enllà dels vuit dies de treball creatiu amb els joves participants, el projecte dona lloc a la generació d’un arxiu a través de les pel·lícules que aquests produeixen. Per tant, estem construint un arxiu que documenta el barri, fet que adquireix una rellevància especial si considerem que la Filmoteca també exerceix com a espai de conservació d’arxius audiovisuals.

A més, aquestes peces que creen, després les exhibim en festivals, en mostres i també amb centres educatius. Així, el projecte es vincula amb el territori, ja que permet la participació de centres educatius del mateix barri, però també obre les portes a centres d’altres zones. Aquesta interacció facilita que altres col·lectius puguin connectar amb les vivències del barri, que sovint són comuns a molts altres llocs, i contribuir a una comprensió més matisada d’un espai sovint estigmatitzat pels mitjans de comunicació.

Quin impacte té el taller en els participants?

El fet de fer cinema fa que, després, molt jovent que no tenia un interès inicial en veure’n, comença a sentir la necessitat de mirar-se’n més perquè el comencen a entendre d’una altra manera, a pensar com estan fetes les pel·lícules, a parlar sobre elles, etc.

Això també ho diem molt nosaltres; parlar sobre cinema també és una manera de fer cinema. La conversa i el fet de generar discurs també són importants. També et pots acostar al cinema des d’aquí, des del fet que tu has vist pel·lícules, i això t’ha emocionat molt. Igualment, pot passar que tu hagis vist moltes pel·lícules o algunes, però no t’han generat un desig, ni una transformació, ni una reflexió. En aquests casos, fer cinema és una altra manera d’entrar.

L’objectiu de la Filmoteca no és que la gent vulgui veure molt cinema, sinó que el moment en el qual tu t’acostes a aquest acte, sentis coses, et mobilitzi, sigui un espai segur, de reflexió i un espai col·lectiu també.

Normalment, no es fa mai cinema sense veure cinema, però crec que, en qualsevol cas, l’objectiu de la Filmoteca no és que la gent vulgui veure molt cinema, sinó que el moment en el qual tu t’acostes a aquest acte, sentis coses, et mobilitzi, sigui un espai segur, de reflexió i un espai col·lectiu també. Una Filmoteca, al final, també és el seu espai, i també és la sala de cine que no és tan obvi avui dia, perquè els espais d’activitat col·lectiva o d’acció cultural són potser més escassos. Això no vol dir que tu no puguis anar a la Filmoteca sola, però el fet d’estar amb altra gent a la sala i d’estar sobretot en una sala sense distraccions, això és una cosa que cada cop es valora més.

A banda d’aquest taller per a joves, com apropeu la programació i les activitats de Filmoteca a la realitat del barri del Raval?

Jo crec que hi ha una visió cada cop més clara d’apropar la Filmoteca al barri. De fet, el Pablo La Parra en el seu projecte de direcció ho menciona i diu que és un equipament situat, tant pel que fa al context físic –on està situat físicament– com l’històric, social, polític, etc.

Crec que això és una bona premissa sobre la qual crear projectes educatius, has de tenir en compte allò que està passant. Si tu crees les activitats sense tenir en compte on ets, no és vinculant. Nosaltres, des del departament d’Educació i Mediació, treballem sempre des d’aquesta visió, però crec que tota la Filmoteca té també aquesta idea de context i de situació general. No és el mateix programar cinema quan passen unes coses que quan passen unes altres, i això s’està veient molt en la programació.

A més a més, no es tracta que la Filmoteca faci coses pel barri, com que hi hagi una relació permeable. No és fàcil, perquè al final és una institució pública situada allà per uns interessos polítics i econòmics, però ja que hi és, si hi ha aquesta visió, es poden fer coses molt interessants. Tant per a la Filmoteca pot ser molt interessant estar al Raval com per al Raval pot ser interessant que hi hagi una Filmoteca al barri.

Com es dissenya el programa educatiu per la Filmoteca de Catalunya?

La manera en com dissenyem el programa educatiu de la Filmoteca ha canviat. Recentment, hem començat a dissenyar en funció d’allò que tenim al nostre arxiu i al centre de conservació i restauració, les peces que allà es conserven, es digitalitzen, etc. També en funció d’allò que passa a la programació dels cicles, exposicions, biblioteca, programes públics, etc., de la Filmoteca. Ara tot està relacionat, i això fa que la feina de mediació i educació sigui un petit engranatge que es va articulant segons les propostes de les altres àrees.

I això fa que hi hagi molta més comunicació, que és molt profitosa per totes les bandes. Nosaltres no entenem la mediació com aquella àrea que ve a acostar allò que altres persones han creat o han dissenyat, sinó que en alguns casos hi ha un co-disseny i una conversa constant. Si alguna cosa pot interessar a l’àmbit de mediació és perquè també pot interessar un altre públic. Des de la visió de la mediació totes les àrees es contaminen, i això és una cosa que creiem que està començant a succeir que és molt desitjable.

Activitat a la Biblioteca del Cinema de la Filmoteca de Catalunya.

Quines estratègies utilitzeu per acostar el cinema a públics diversos, des de l’àrea de mediació?

És difícil parlar d’estratègies com a tal, però, bàsicament, l’àrea de mediació i educació el que intenta és crear espais on es puguin donar la trobada entre el cinema i aquests públics. La manera de dissenyar aquests espais té molt a veure amb una visió pedagògica en la qual no és la institució l’única que té el coneixement sobre cinema, sinó que el que intentem és crear un espai d’aprenentatge i de creació compartida.

No és la institució l’única que té el coneixement sobre cinema, sinó que el que intentem és crear un espai d’aprenentatge i de creació compartida.

Fem molts tipus d’activitats. Algunes sí que són d’experiència de visionat, nosaltres escollim una pel·lícula o una sèrie de pel·lícules, convidem unes persones i allà es produeix una trobada amb el cinema. Aquest tipus de trobades no estan co-dissenyades i no estan pensades en relació amb les persones que venen, sinó que pot venir qui vulgui. Aquestes activitats també ens agrada fer-les, perquè sabem que també tenen un impacte en l’aprenentatge del públic, en la seva vida.

Però també duem a terme una sèrie d’activitats que parteixen més del diàleg, com per exemple els projectes Apadrina el teu equipament o Magnet que aquest any el tornem a fer amb l’IES Feixes de Terrassa.  En aquest, nosaltres dissenyem activitats i projectes amb el professorat i l’alumnat, però de manera més a mida. El mateix amb Apadrina el teu equipament, que és un projecte impulsat per Tot Raval, en el qual centres educatius del barri de Raval apadrinen i fan seu un espai, una institució cultural o una associació cultural del barri. Allà proposen, fan, creen, etc., per tant, es treballa més des d’aquesta perspectiva de la mediació, en la qual no és només la institució qui té tot el coneixement, sinó que hi ha aquesta bidireccionalitat, intercanvi i cocreació.

Quines col·laboracions heu fet amb altres institucions? Pots esmentar alguna que et sembli rellevant o que t’interessi especialment?

Sí, mira, amb altres institucions, per exemple, hi ha un institut, l’Institut Miquel Tarradell, del barri del Raval, que té un cicle formatiu d’Atenció a Persones en Situació de Dependència (TAPSD). Els alumnes es formen per poder treballar en residències de gent gran o amb persones amb diversitat funcional de qualsevol classe. Un projecte que vam fer durant uns quants anys, i que és molt interessant, és un projecte en el qual aquests estudiants venen a la Filmoteca i aprenen tot el que hi ha, nosaltres els hi fem totes les explicacions possibles des de la conservació fins a les exposicions, la biblioteca, les sales de cine, i després ells i elles dissenyen i pensen una activitat per a persones en residències o casals de gent gran i residències del barri del Raval.

Aquesta col·laboració intra-barri va molt bé perquè, per una banda, és un diàleg intergeneracional que ens interessa molt. A més a més, hi ha l’aprenentatge d’aquests estudiants que estan en un procés formatiu i poden aplicar els seus coneixements en un cas concret i, alhora, hi ha l’aprenentatge del recurs de la Filmoteca com a servei públic tant pels joves com per a la gent gran a través del cinema, un mitjà que és prou popular com perquè s’hi sentin a gust tot. Sempre és molt interessant aquest projecte.

Com ha evolucionat la mediació cultural més en l’àmbit de l’audiovisual?

Igual que ha evolucionat la relació de les persones amb l’audiovisual. Abans l’accés als continguts cinematogràfics i a les pel·lícules era un, i ara tot això és molt més accessible. D’altra banda, l’audiovisual està molt més present a les nostres vides a través dels mòbils, les xarxes i dispositius varis. Això fa que la percepció del cinema també hagi variat. També s’ha modificat, per exemple, a través d’aquest ultraccès, per dir-ho així, la dificultat de triar. Això ha passat amb tota la informació en general, més accés a la informació però molta més dificultat en saber triar i saber per on començar.

Aleshores, una cosa que fa una Filmoteca que no fan altres espais de cinema, per dir-ho així, és fer-te propostes de cicles i de visionat que no estan generades per un algoritme i que estan fora de tota vocació comercial, sinó que es tracta d’una vocació purament artística. Això és una de les claus de la feina pedagògica en qualsevol àmbit, generar desig, generar l’inici d’una ruta de lectura, de visionat, de descoberta de coneixement.

Praxinoscopi usat en una de les activitats de la Filmoteca amb centres educatius.

Quin paper creus que té el cine en l’educació actual?

Crec que aquest paper ha evolucionat bastant. Abans, per exemple, s’utilitzaven pel·lícules per il·lustrar un tema. És a dir, el que hem viscut molts durant la nostra escolarització és que per parlar sobre processos migratoris, posàvem una pel·lícula que adrecés aquesta qüestió i en comentàvem la temàtica, però no ens paràvem a analitzar com s’havia fet la pel·lícula. Actualment, hi ha molts projectes de creació cinematogràfica en centres educatius. Són pocs els centres educatius que no han experimentat mai amb l’audiovisual, perquè hi ha unes eines que estan molt a l’abast i perquè també hi ha hagut formació en aquest sentit. També s’ha evolucionat i experimentat amb el llenguatge, s’han fet coses molt interessants per entendre el cinema des de la visió de la creació, no només de la temàtica que aborda una pel·lícula o altra.

Com poden les Filmoteques ajudar a desenvolupar el pensament crític de les noves generacions?

Mira, allò que pot aportar una Filmoteca és la convivència entre el passat i el present i el futur. Amb la feina dels programes públics el que s’aconsegueix és que les tasques de conservació i restauració també prenen una nova dimensió: tu com a conservadora o restauradora, estàs preocupada per preservar la memòria i el passat, documentar-lo, el més fidel i rigorosament possible, també tècnicament. És fonamental que hi hagi persones conservant la memòria fílmica d’un territori, per això és un equipament públic, si no hi ha una feina d’acostar, mostrar i visibilitzar tot allò que es conserva i es preserva, no té cap sentit la feina de preservació i conservació.

Allò que pot aportar una Filmoteca és la convivència entre el passat i el present i el futur.

Crec que és aquí on nosaltres, amb aquestes friccions entre el futur, el present i el passat del cinema, generem un discurs i unes possibles narratives que fomenten molt l’esperit crític i la vocació de generar pensament sobre cap on va el cine. Per exemple, que algú que vol fer cinema tingui la possibilitat de veure pel·lícules dels anys deu o dels anys vint té un impacte en la seva creació actual. D’altra banda, com a tot art, la vocació del cinema és generar preguntes i espais de diàleg i de crítica.

Com s’aborden des de la Filmoteca les qüestions d’accessibilitat i inclusió amb els programes educatius?

Tant com podem. Crec que les tenim en compte, intentem tenir una visió anticapacitista, tot i que inevitablement hi ha barreres. El que és important des d’aquesta visió anticapacitista és fer evidents les barreres, perquè la persona que les hagi de superar accedeixi conscientment.  Per exemple si no hi sents, potser no trobes els subtítols adaptats en totes les sessions, tot i que intentem que en moltes hi siguin, però fer visible que els subtítols no són adaptats és una manera de fer que aquella persona sàpiga que tenen subtítols, però que no seran adaptats. Hi ha impediments i barreres físiques que també es poden fer paleses, és a dir, com s’entra i surt de les sales, com una visita guiada en una exposició pot permetre seure durant una estona en una cadira o no, i totes aquestes coses es van treballant.

Un repte, per exemple, és tot el tema de la diversitat en relació amb qüestions més neurològiques i conductuals. Nosaltres sabem, pel professorat, si hi ha infants que tenen TDAH o trastorn d’espectre autista o altres patrons de conducta als quals haguem de prestar atenció. Evidentment, l’espai permet entrar, sortir i adequar-se a aquestes necessitats, la durada de les pel·lícules estan pensades perquè puguin ser adequades per determinades edats, etc.

En el cas de les sessions familiars i les activitats que no són necessàriament de visionat, com els tallers per exemple, intentem també oferir diversitat de formats: que es puguin fer coses de pintura, de construcció de pel·lícules, per exemple, amb stop-motion en petits grups, i això permet que tinguis les habilitats cognitives que tinguis puguis entrar-hi.

També crec que per nosaltres no és tant deixar de fer certes coses, com poder ampliar les maneres d’acostar-se sensorialment a aquestes. I això crec que és un nou apropament que hem d’anar treballant i millorant, i no a l’àrea de mediació i educació sinó a tot l’equipament.

Projecció dels curtmetratges del Taller d’experimentació cinematogràfica Vivim el Barri a les Rambles de Barcelona.

I quins perfils teniu a l’equip de mediació? Quantes persones el conformen?

A l’equip de mediació som dues persones i formem part de l’equip de programes públics, liderat per la Marina Vinyes. Les dues persones tenim perfils similars, en el sentit que hem estat vinculades a l’educació i al cinema des de diversos vessants. Pel que fa als estudis també hi ha diversitat, una, l’Ana Camps, és sociòloga de formació i jo soc pedagoga, i les dues hem anat fent formacions i altres estudis a part de l’experiència professional relacionada amb l’àmbit del cinema. Aquests camins ens ha permès crear una mirada pròpia.

També tenim persones de pràctiques, que són molt importants. Ara mateix tenim una persona de pràctiques que ha estudiat Comunicació Audiovisual, però poden tenir altres perfils i venir de carreres diferents.

Quins reptes teniu ara mateix dins de l’àrea de mediació?, i com ha afectat el canvi de la nova direcció en el sentit que també s’ha passat de Serveis Educatius a Mediació i Educació?

Un dels reptes és oferir un espai de calma, és a dir, crec que cada cop més hi ha una sobre estimulació en tots els sentits –informatiu, acústic, visual, etc.–. Nosaltres som un equipament públic que volem oferir moltes coses, pel·lícules, activitats, etcètera, però crec que el món actual demana més pausa i més profunditat. Aleshores, el repte és continuar oferint coses diverses i que puguin comprendre molts àmbits, però alhora oferir un espai de calma i seguretat, un espai on es pugui dialogar. Això té molt a veure amb la feina que fan els centres educatius. És a dir, si tu et passes un dia per un centre educatiu, sobretot infantil i primària, hi ha un ritme que crec que a altres llocs ja no respectem, és un ritme més pausat, amb menys continguts, menys estímuls, més atenció. Crec que la qüestió de l’atenció és un repte del present i alhora una oportunitat perquè el cinema és un espai que requereix presència.

És interessant estar en una sala a les fosques i veure una pel·lícula, al final requereix una presència cada cop més valuosa fins i tot políticament.

És interessant estar en una sala a les fosques i veure una pel·lícula, al final requereix una presència cada cop més valuosa fins i tot políticament. És un repte no intentar sobresaturar les coses.  També cuidar l’equip i tenir un espai per poder pensar i fer la feina bé. En aquesta societat hem mitificat el fet de fer moltes coses com a quelcom positiu, i no ho és pas. 

El canvi de nom del departament respon a un canvi de visió. Des de la mediació i l’educació entenem que no és només la Filmoteca qui té els coneixements. Nosaltres entenem que ha de ser un espai permeable. És per això que el departament d’Educació i Mediació, no som un servei més, com qui té un servei de bar, sinó que és una àrea de pensament propi que s’articula en funció d’allò que està passant tant en l’exterior com en l’interior de la Filmoteca. Això és una visió molt clara que compartim tot l’equip.

Taller d’experimentació cinematogràfica “Vivim el barri”!

Enllaç d’inscripció “Vivim el barri”: https://forms.office.com/e/cn6nrg9PAg

Més informació: https://www.filmoteca.cat/web/ca/article/vivimbarri2025